Dins o fora
L’efecte de l’Onze de Setembre (la manifestació va ser un èxit) s’ha dissipat de pressa. Junts volia aprofitar-se’n per marcar el pas dins del govern. Però Pere Aragonès s’hi va avançar: va rebre els representants de l’ANC amb educació però amb un NO com una casa de pagès. No a la independència exprés, no als terminis. Un cop el president va decidir no participar en la manifestació de la Diada, ERC sembla haver perdut la por a les aparences. Es confirma el gir de guió. Han decidit deixar anar llast, amb l’esperança de rescabalar-se amb una altra mena de votants. Que les contradiccions les gestioni Junts, si pot.
Aragonès furga en la ferida defensant la gestió de tots els seus consellers. Per damunt de les sigles. Jaume Giró s’hi alinea, afirmant que el Govern és millor amb els consellers de Junts. Però Turull no el secunda, o ho fa amb sordina per no atiar el seu conflicte intern. Danys col·laterals de la Diada: Junts va tenir el seu dia de glòria al carrer, però ara es troba que ERC patrimonialitza la Generalitat i la seva gestió, per bé o per mal. Més arguments per als qui, com Puigdemont o Laura Borràs, volen sortir-ne. Necessiten, però, un nou relat, agosarat però no fantasiós, tan allunyat del conformisme d’ERC com de la inconsistència de l’ANC. I no serà fàcil de trobar, perquè la realitat és de marbre.
De tot plegat se’n podria deduir que al govern actual li queda poca vida. Però quan arriba l’hora d’avaluar els riscos, tots dos partits tenen bons motius per ser prudents.
ERC no vol una crisi de govern, sinó un soci de govern afeblit. Si Junts marxa a l’oposició, els republicans s’hauran tret un maldecap de sobre, però dependran de la bona voluntat de la CUP i dels comuns, que és dir molt, i fins i tot així necessitarien un favor del PSC per aprovar els pressupostos. Per tant, a canvi haurien de ser bons minyons a Madrid, i la taula de diàleg quedaria fàcilment en estat vegetatiu. Això donaria arguments a la nova oposició de Junts, que es podria presentar com l’independentisme de debò, que ha renunciat a despatxos i paguetes pels ideals. Caldria una gestió autonòmica fora de sèrie perquè a Aragonès li sortís a compte la jugada.
I Junts tampoc no vol sortir del govern, però aspira a tenir-hi més protagonisme. “Així no podem seguir”, va dir Turull. Marxar vol dir posar el partit en el pantanós terreny de l’independentisme unilateralista, amb promeses impossibles de complir i companys de viatge una mica incòmodes. Vol dir, possiblement, renunciar a Jaume Giró i a la candidatura de Xavier Trias a l’alcaldia. Un preu massa alt. Però per evitar això Turull ha d’obtenir un gest d’Aragonès, i aquest no està per gestos, perquè el que necessita justament és afirmar la seva autoritat. ERC no readmetrà Laura Borràs, ignorarà tant com pugui el Consell per la República i no acceptarà ni pactar l’estratègia dels dos partits a Madrid, ni posar condicions maximalistes a la taula de diàleg. Ho va deixar clar als líders de Junts en la tempestuosa reunió que van mantenir dimecres a Pedralbes.
Que Junts no vulgui sortir del Govern no vol dir que es rendeixi en silenci. Els 32 diputats juntaires poden amargar-li a Aragonès el debat de política general, en què el president vol fer lluir un ambiciós pla contra la inflació, entre altres iniciatives. En aquestes condicions, ¿és possible que els dos partits, a ultimíssima hora, pactin un resolució política conjunta, simbòlica (evidentment), que els permeti continuar com fins ara? Els precedents ens diuen que és l’opció més previsible. Però això no resoldrà el conflicte intern de Junts. I quan una qüestió tan envitricollada depèn d’una consulta entre els militants, no hi ha previsions que valguin.
