L'11 de gener del 2000 el Congrés dels Diputats aprovava la Llei orgànica 4/2000, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social. L'endemà, el 12 de gener, s'aprova la Llei 5/2000, reguladora de la responsabilitat penal dels menors. Aleshores no s'era conscient de la importància que aquestes dues lleis tindrien en el futur.
El moviment de nens migrants sols no acompanyats és relativament nou, tant a Europa com a la frontera dels EUA, i la seva aparició es pot situar, aproximadament, als anys noranta del segle passat. A Espanya, d’una manera més notòria, a partir del 1997.
Sobre el seu origen, en alguns casos s'al·ludeix a la pèrdua de familiars per la violència en els seus països –guerres i conflictes armats–, encara que en la majoria dels casos la família continua vivint al país d'origen. Els que venen solen ser "els millors" per iniciar l'aventura i ajudar, així, en el futur, la família que es queda al país d’origen. A més, aquests viatges no són fàcils. Aquests nens marxen en situacions molt complexes i el viatge és ple de perills; sovint s'enfronten a violències i abusos, si no a la mort.
A Espanya arriben majoritàriament del Marroc i del nord d'Àfrica, per la qual cosa la proximitat de les Canàries situa aquesta comunitat en un lloc de fragilitat especial. També Andalusia i Catalunya tenen una situació particular. El problema no és només l'acolliment immediat, sinó que aquests joves venen amb vocació de permanència i, per tant, segurament el tema més important és la seva integració de futur.
En xifres actuals, Catalunya té 2.400 migrants no acompanyats en el sistema de protecció i es calcula que, des d'inicis d'any, n'han arribat uns 1.500, aproximadament 200 per mes. A més, el 50% tenen disset anys i això planteja, lògicament, què cal fer-ne una vegada facin els divuit. No té cap sentit una acollida d'un any si després no se'ls ofereix algun tipus d'ajut o formació que en permeti la integració, com ja s’està fent en alguns casos.
La majoria d’aquests joves venen amb la idea de treballar i de trobar un món millor, però la realitat corre per camins molt diferents. El nostre ha deixat de ser un país idíl·lic de “terra d'acollida”, per les desigualtats que afecten la població migrant i un cert racisme estructural. A això se suma, en molts casos, una escolaritat no sempre adequada i les dificultats lògiques d'apropar-se a una llengua o cultura diferent, de manera que l'adaptació no es produirà probablement en només un any. De vegades, a més, se'ls associa amb la delinqüència; d’aquí el risc de la correlació que establia al principi.
La Llei 5/2000, també considerada una llei penal educativa/sancionadora, va ser una de les millors lleis penals europees per a jovent en aquell moment. Trencant l'esquema tradicional dels codis penals –on s'estableix una pena determinada per a un delicte en concret–, les regles per a l'elecció de la resposta sancionadora/educativa s'ajusten a altres principis. Així, l'article 7 estableix que, per triar la mesura més adequada, el jutge tindrà en compte, de manera flexible, no només la valoració jurídica dels fets –és a dir, el delicte comès–, sinó que tindrà especialment en compte l’edat de la persona; les seves circumstàncies familiars i socioeducatives, així com la personalitat i l’interès del menor (en altres paraules, que el delicte té la seva importància, però molt més el criteri educatiu). En el cas dels menors no acompanyats que, per definició, no tenen aquí la seva família, aquest fet els sol jugar en contra.
I és que aquesta llei estava pensada per a una societat més homogènia, on els joves majoritàriament tenien una família, que en cas de conflicte responia per ells. Quan la infracció penal la comet un jove migrant que no té una família que respongui, encara que el fet delictiu no sempre sigui greu, moltes vegades la mesura imposada és l'internament i així és com comença una identificació perversa entre jove migrant i delinqüència.
Aquests dies sobretot les xifres d'acolliment de menors migrants i el possible repartiment que se’n fa estan sobre la taula. Sense que sigui la meva intenció restar importància al quant, crec que el debat més gran està en el com. És a dir, no tan sols es tracta de complir la llei fins als divuit anys, sinó d'apostar per un model que permeti la plena integració d'aquests joves al nostre país.
