"Fora l'Alzheimer de l'Ajuntament"

“Fora Alzheimer de l’Ajuntament”, deia el cartell. I feia referència a Ernest Maragall, alcaldable per Barcelona, que és germà de Pasqual Maragall, que fou alcalde de la ciutat, i que pateix aquesta malaltia. Quan el vaig veure no m’hi vaig entretenir gaire. No en vaig fer cap article, precisament perquè era un atac massa gruixut i cruel, com aquells dibuixos de jueus per part dels nazis, en què se’ls pintava com a rates. Un atac així –vaig pensar– era poc intel·ligent, el producte d’un tarat, perquè era massa estripat. Ara sabem –pels periodistes de l’ARA– que és fals. El va fer algú d’Esquerra per, justament, moure a la indignació. I és lògic que posés “fora l’Alzheimer de l’Ajuntament”, perquè posar “fora els vells de l’Ajuntament” no hauria indignat ningú. Fent servir la malaltia, en canvi (una malaltia que afecta el germà de l'Ernest i que tothom associa a la vellesa), qui no havia de sentir-se compassiu i remogut?

Si algú fa una mica de befa d’algú altre, riem. Al Polònia, per exemple, riem de particularitats dels polítics i famosos. No ens faria cap gràcia, però, que hi hagués una imitació de Carme Elias no recordant res. Al contrari. Segurament ens faria plorar (a mi, almenys, que soc una tova). No soc una ingènua. Sé que tots els partits paguen gent perquè faci tuits, tiktoks i de tot. Sé que tots els partits tenen moltes faccions, de vegades enfrontades entre elles. Inventar-se aquest cartell amb fins electorals (pagar-lo, recollir-lo a la copisteria...) és molt cínic. Quina sort que tinc de no haver assistit, mai, a cap brainstorming de campanya. El fi justifica els mitjans? Si ets capaç de fer això per obtenir el poder, què en faràs, del poder?