Fora els cotxes de les ciutats?
Sota el lema “Tria. Canvia. Combina”, Barcelona participa en la celebració europea de la Setmana de la Mobilitat Sostenible i Segura (11-18 d’octubre). Precisament al mes de maig al DocsBarcelona 2015 el director suec Fredrik Gertten presentava el seu darrer treball: Bicicletes contra cotxes. Un documental excel·lent en què explica que, malgrat el canvi climàtic i la greu contaminació urbana, la indústria automobilística no para de créixer. Semblaria que, en aquest context d’“emergència ecològica”, la bicicleta es podria convertir en una eina poderosa per al canvi. Tanmateix, el documental mostra que és una lluita de David contra Goliat. Actualment es venen més cotxes que mai i hi ha més de mil milions de vehicles arreu del món. Al Copenhagenize Index 2015 sobre les ciutats del món més amigables per a les bicicletes Barcelona ocupa l’11è lloc, just darrere de Sevilla. Quatre anys enrere era al 3r lloc i, fa dos anys, va caure al 17è lloc. Per què en una ciutat de dimensions relativament petites (100 km) no avancem més ràpid en l’ús de la bicicleta? Per què no podem ser com la ciutat de Copenhaguen, on el 50% dels ciutadans es desplacen en bici?
No sé si heu tingut ocasió de viatjar recentment a São Paulo, a la Ciutat de Mèxic o Bogotà, per citar tres exemples llatinoamericans. O a l’Àsia a ciutats com Bangkok, Dacca o Delhi: totes aquestes ciutats estan col·lapsades pel trànsit durant gran part del dia. Això les fa ineficients i, a la llarga, poc competitives o atractives per als visitants. Avui ja no es pot negar que una ciutat és més eficient i sostenible si promou els trajectes a peu i en bicicleta, combinats amb els transports públics. A més, a banda dels efectes negatius d’un trànsit col·lapsat sobre l’eficiència i l’atractiu d’una ciutat, també cal tenir en compte els efectes per a la salut dels que hi viuen. I, encara que la frase soni contundent, podem afirmar que respirar a Barcelona no ens dóna vida, sinó que ens en pren.
Tornant al documental de Gertten, ¿hem d’enfrontar-nos als cotxes? Potser la clau consisteix a entendre el següent: només una cinquena part dels desplaçaments a la ciutat de Barcelona es fan en transport privat; la resta són en transport públic (el 40%, aproximadament), a peu (el 32%) i en bicicleta (un simbòlic 1,77%). I, tanmateix, els vehicles privats ocupen el 60% de la calçada dels carrers. Les dades, doncs, són clares: els vehicles privats, malgrat que són una cinquena part, ocupen tres cinquenes parts de l’espai. L’equip municipal de l’alcalde Trias ja va augmentar -certament molt a poc a poc- la superfície per als vianants i per a les bicicletes, i va reduir els espais per als cotxes i per a les motos.
He agafat prestat el títol d’aquest article d’un llibre ara ja clàssic, malgrat que no té ni quinze anys, de la degana de l’Escola de Dret de Harvard, Martha Minow: Partners, not rivals. En aquest llibre Minow alertava sobre les necessitats de preservar les llibertats bàsiques davant els perills de privatitzar-ho tot. Minow tractava de defensar que l’enfrontament entre públic i privat no portava enlloc, i el que calia era tractar de cercar punts en comú.
A la mateixa època, aquí a Catalunya, nosaltres treballàvem en el concepte d’ estat relacional. Un estat que reconeix la complexitat i la interdependència presents en els problemes socials i que assumeix que la seva resolució només es pot dur a terme amb la col·laboració activa de la mateixa societat. En el cas que ens ocupa de la mobilitat de la ciutat, l’ajuntament és un actor social més, ara bé, està dotat d’una dimensió específica i ocupa una posició privilegiada per assumir un rol de lideratge i dinamització de la mateixa societat. L’Ajuntament de Barcelona és el que ha estat convocant tots els actors presents en la mobilitat de la ciutat, i que s’ha concretat en el Pla de Mobilitat Urbana 2013-2108.
L’actual equip municipal de Barcelona en Comú proposava com un dels eixos de la seva actuació els propers anys “tornar els carrers als vianants i promoure la mobilitat a peu i en bicicleta”. No ho tindran fàcil, perquè hi ha molt interessos contraris a reduir la utilització dels vehicles privats a la ciutat de Barcelona. Però siguem optimistes: treure la majoria dels cotxes de la ciutat no és cap quimera. Ho podem fer tots plegats en comú, si entenem que les nostres decisions diàries de transport incideixen en el canvi climàtic, en la nostra qualitat de vida i en la nostra salut.