Fora de control
La combinació d'una crisi alimentària amb una altra d'energètica, entrellaçades en una cadena de causes i efectes, té la particularitat en aquesta ocasió de presentar-se com una amenaça directa per a Occident, és a dir, per als països rics i democràtics. Els organismes internacionals (UE, ONU, Xarxa Mundial contra les Crisis Alimentàries) defineixen la crisi alimentària com “la dificultat de les persones per accedir a aliments segurs, nutritius i en quantitat suficient per satisfer les seves necessitats dietètiques i les seves preferències alimentàries, i tenir una vida activa i sana”. Aquesta és una situació en què, sense fer alarmisme, cal que tinguem clar que ens podem trobar una quantitat incerta de ciutadans de la Unió Europea, i possiblement dels EUA, en els propers mesos. L'any 2007 n'hi va haver una, de crisi alimentària, que es va allargar fins a 2008 i que, per tant, es va fondre, per dir-ho així, amb la crisi financera i econòmica. Va ser causada per una pujada de preus que al seu torn es produïa, entre altres motius, per l'augment de l'ús de biocombustibles (una part important de blat de moro que fins aleshores es feia servir per a l'alimentació humana es va desviar a la fabricació de dièsel), en un context de creixement de la població mundial, i en què el canvi climàtic encara no es presentava a l'opinió pública com una emergència (però ja ho era: l'esgotament dels recursos naturals anuals, allò que la Terra genera en un any, ja es produïa el 2008 a finals d'agost i no a finals de desembre, com el 1970). La crisi alimentària de 2007 va causar desordres socials i malestar polític, però ho va fer en països com Haití, Egipte, Indonèsia, Índia, Bangladesh, Pakistan i Tailàndia.
La crisi energètica és tal que la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha anunciat una “intervenció d'emergència i una reforma estructural” del mercat de l'energia, un tipus d'intervencionisme del tot excepcional, per indesitjat, en una economia neoliberal com l'europea. Von der Leyen ho justifica admetent que el mercat elèctric “va ser desenvolupat per servir en circumstàncies diferents de les actuals”, cosa que ve a dir que es troba fora de control.
La falta o l'absència de control per part dels organismes que han de garantir-lo sembla haver-se convertit en una de les característiques del segle XXI. Des dels atacs de les Torres Bessones i el Pentàgon fins a la pandèmia de coronavirus i la invasió d'Ucraïna per Rússia, passant per la velocitat del canvi climàtic, les Primaveres Àrabs i les seves evolucions erràtiques, la guerra de Síria, la del jihadisme contra Occident o fins i tot el desplegament de la Xina com a primera potència mundial, tot són fets imprevistos, o que estaven previstos però s'han accelerat o s'han produït de forma inesperada. Fora de control. Fa l'efecte que ningú sap cap on du tot plegat, però de moment algú poc sospitós de ser un anticapitalista, com el president de França, Emanuel Macron, ha parlat de la fi de l'abundància.