Fora del control

Un estudi de la Universitat de València ha arribat a la conclusió que prohibir l’ús del mòbil als centres escolars ajuda a augmentar el rendiment i redueix l’assetjament. Té sentit. I acompanyo en el sentiment els professionals que s’han de passar el dia dient als joves que deixin el mòbil. I als joves que no poden desenganxar-se del telèfon. I en general a tots aquells que estan implicats en l’educació. Els adults tenim a favor que qui ens alerta, sense voler, del seu mal ús, és el #quemalamentqueenscau Mark Zuckerberg, que amenaça Europa de tancar Facebook i Instagram si no pot usar les nostres dades a plaer. Que ja em diràs de quina protecció de dades gaudim si en una d’aquestes estafes telefòniques et demanen si pots pagar la teva hipoteca i hi posen l’import exacte. Però com que fa temps que hem assumit viure sense resistència en el Gran Germà, el més normal és que et fotin els calés a través d’un SMS i que els empresaris estiguin per sobre dels polítics a l’hora de governar el món. No, la culpa no és tota nostra. Dels consumidors, vull dir. Perquè ara hi ha la moda de carregar contra qui consumeix i no contra els votants. I potser s’hauria de començar per aquí, que a vegades fa la sensació que aquesta responsabilitat ja s’ha descartat del tot. Si tu votes perquè un partit posi ordre a aquest desgavell i després el partit no se n’acaba de sortir, la culpa no pot ser teva, perquè tu ja vols que se’n surtin i que es modifiqui des de dalt una estructura que fa temps que fa aigües. No estàs disposada a acceptar aquest naufragi com a ineludible. En canvi, si tu votes un partit que encara és capaç d’empitjorar-ho, la responsabilitat sí que és teva. Perquè el que fas és acarnissament i hi participes activament. Votar uns o altres encara fa diferències, per molt que costi de creure en la política. Que costa. Molt. Perquè és evident que la política es limita per opció pròpia, per interessos que no ens són comuns. També queda clar que pressionem poc a l’hora de cedir al control desmesurat que s’exerceix sobre nosaltres i que no n’hi ha prou amb votar. Ni amb fer una piulada. Encara que la part bona de les xarxes tingui a veure amb les denúncies que s’hi han fet i que ens han fet avançar. Però tornem a les dades. Al negoci que generen, que és l’origen de les amenaces. L’enginyera i extreballadora de Facebook Frances Haugen va denunciar com l’empresa de Zuckerberg amaga dades, perjudicant la seguretat dels joves i reforçant els missatges extremistes per polaritzar la societat a favor de les polítiques més conservadores. De què ha servit la valentia de Haugen? El mascle torna a cridar a la selva que ell ho vol tot. Se li ha donat el permís per fer-ho. Els empresaris posen contra les cordes els polítics. En aquest cercle viciós, si no t’amenaça un partit, t’amenaça un multimilionari egocèntric. I tu acumules culpa de consumidor i de votant. I el mòbil, sobre la taula. És un bon invent, en general. Encara que abans havíem viscut sense i ens havia anat tan bé o tan malament com ara. Suposo que si ets jove, ens havia anat una mica millor. Per a segons què. El cas és que l’amenaça de Zuckerberg m’ha fet pensar que és una bona idea que ens ho tanquin tot durant una temporada. I si pot ser que també tanquin els negocis d’aquesta gent que es pensa que pot fer petar els dits i se li concedeixen tots els desitjos. Esclar que les portes giratòries no estan fetes per encallar-se. Però ja que l’aturada de la pandèmia no ha servit de res potser una aturada digital ens torna a allò tan analògic de pensar abans de prémer cap botó.