Font d’aigua fresca

Una nena plora al parc. Tots els pares i mares del parc la coneixen, va a la classe dels seus fills, el nom que té -urdú- significa “font d’aigua fresca”; corren a consolar-la. “Què et passa?”, li pregunten. I ella somica: “Res...!” Però de seguida una altra nena, la Rita Pérez, els diu que plora perquè no la deixen anar de colònies. Serà l’única de tercer que no hi anirà. Tampoc no va mai a les festes dels altres nens (els seus pares són els únics de la classe que no han donat cap e-mail a l’escola per als petits avisos). Tampoc fa natació.

Des de l’altra banda del carrer, els germans la criden. Arriba l’autobús, han de marxar. La mare, com sempre, no s’ha mogut de la parada. No diu res. Si els pares i mares del parc volguessin parlar amb ella (li voldrien demanar que s’ho repensés, això de les colònies) haurien de dir-ho als seus fills, perquè li ho traduïssin. La mare parla anglès, però no el fa servir mai amb cap adult. Prefereix que siguin els fills els que li facin d’intèrpret. O potser no prefereix res i fa el que toca.

Els pares i mares del parc es miren la nena, que marxa somicant. Perdre’s les colònies és perdre’s una possibilitat d’independència, de saber anar pel món. Molts nens a aquesta edat ja han dormit a casa dels amics, dels avis. Però pocs hauran estat tres dies sense la família. Alguns ploraran a la nit, d’altres els consolaran. Llanternes sota el sac de dormir. Riures, platja, crema solar, polls. Esmorzar molt més del que tocaria, no tenir prou força per arrossegar la maleta exagerada, les crocs, la tovallola, estirar la cadena d’un vàter desconegut (la mare dient: “Sobretot, no et descuidis d’estirar la cadena!”). La nena plora de pena, perquè viu aquí però la fan ser d’allà. I els que li fan això no sospiten que un dia, quan sigui una mica més gran, haurà de decidir si continua plorant ella o si, per no plorar més, fa plorar la seva mare. Com tard o d’hora sempre ha de passar.