Els fons covid i el sentit comú

Una enfermera té cura d'un pacient infectat amb covid-19.
4 min

S’han aprovat els pressupostos generals de l’Estat i els pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2022, i s’han aprovat sense la pròrroga dels fons covid de 16.000 milions que l’Estat va aprovar pel reial decret 22/2020 per fer front a l’impacte pressupostari de la malaltia, dels quals 9.000 milions es van transferir a les comunitats autònomes específicament per lluitar contra l’impacte sanitari de la pandèmia. Tot plegat com si l’1 de gener del 2022 ens haguéssim llevat i la pandèmia hagués desaparegut, no hagués deixat seqüeles, el sistema no estigués col·lapsat, i poguéssim tornar a reduir el nombre de llits de crítics o els reforços de professionals a la primària.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

En paral·lel, hem anat seguint el vodevil de la negociació dels pressupostos amb arguments que ja no es creu ningú. Joc de trilers: no hi ha la pròrroga dels fons covid però hi ha els fons NGEU per al canvi i l’impuls de la transformació de les societats i economies cap a una Europa més verda, més digital i més resilient. No hi ha fons covid però hem aconseguit quotes i incentius per a la producció de pel·lícules en llengües cooficials. No hi ha fons covid perquè no podem acceptar esmenes de partits que no ens han donat suport als pressupostos. I ja ho tractarem a la conferència de presidents del 22 de desembre (dia de la Loteria Nacional), i allà  es permeten el luxe de dir que s’estudiarà i s’ajorna la decisió. I al cap de deu dies un diari de tirada estatal fa la feina al govern de l’Estat publicant un article amb el titular que les autonomies deixen de gastar 3.000 milions dels fons covid perquè han rebut més del que necessitaven. 

I quina és la realitat, que sí que entenem i vivim? Unes comunitats autònomes diuen que si no hi ha els fons addicionals deixen de contractar els professionals de reforç, mentre que altres hi van al darrere per contractar-los tot seguit, assumint un nou dèficit pressupostari per necessitats inajornables de fer front al nou impacte de la pandèmia. Uns professionals esgotats i amb un nivell d’absentisme que creix dia rere dia. I el més greu, un col·lapse important a la sanitat pública per atendre els casos de covid-19 i els seus impactes, i que genera importants llistes d’espera en l’activitat diagnòstica i de tractament, cosa que fa que molta gent opti per anar a la sanitat privada i agreuja les desigualtats d’accés. I això sembla que no sigui a l’agenda de les negociacions dels pressupostos. 

Diem que els pressupostos 2022 són els pressupostos més socials i sostenibles de la història mentre es permet que es trenqui l’equitat d’accés i resposta dins els SNS entre comunitats autònomes, i no hi ha pressió ni acord polític per retenir els recursos necessaris invertits el 2020 i el 2021 per seguir atenent el covid-19 i recuperar l’accés al sistema públic de salut. Per contra, sembla que en els debats al Congrés i al Parlament sigui més còmode continuar parlant del mateix, de com posem recursos per revertir tota la provisió perquè la facin mitjans públics i tots els professionals siguin funcionaris, confonent el ciutadà fent-li creure que la concertació és privatitzar o que la provisió sanitària i social concertada no és pública, quan fa més d’un segle que forma part del valor diferencial del model de país i del compromís públic de la societat. ¿De veritat que ara la prioritat és invertir recursos per crear més estructures públiques de provisió i no sumar totes les capacitats existents per millorar l’accés als serveis? No arribar a un acord per retenir els fons addicionals covid-19 per recuperar l’equitat d’accés al sistema públic de salut sí que és privatitzar, i sí que és fomentar les desigualtats entre els que poden accedir a una sanitat privada i els que no. 

Ara més que mai hauríem de sentir en els debats públics com aconseguim aquest finançament, com podem millorar la cartera de serveis de cobertura pública per donar resposta a les noves i creixents necessitats de les persones, com podem donar resposta a la manca de professionals i retenir el talent, com podem millorar les infraestructures i equipaments. 

Amb el covid-19 s’ha activat més que mai el compromís ciutadà amb la salut individual i col·lectiva: aprofitem-ho per escoltar-lo i empoderar-lo més que mai amb informació transparent, no només de relat interessat, i exigim-nos retre comptes, tots, del bon ús dels recursos públics i del retorn en serveis al contribuent.

En tot cas, sense entrar a fons en el subfinançament crònic de la sanitat –que existeix–, el que és cert és que amb el finançament ordinari les comunitats autònomes ben segur que no poden encarar aquesta nova emergència nacional. Si us plau, parlin al Congrés i al Parlament d’allò que preocupa la gent, escoltin i mirin el que passa al seu entorn. Posem-hi sentit comú, dotem els fons addicionals covid-19, no afegim més motius de fatiga de la pandèmia, i no ens distraguem amb debats artificials i malintencionats. Que els ciutadans no entenguem l’acció política, i més en aquests moments, és greu.

Roser Fernández és directora general de la Unió Catalana d’Hospitals
stats