Foix a Zimbàbue

S'acaba de publicar la correspondència entre Foix i l’editor-llibreter Joan Gili, establert a Londres. És emocionant resseguir-hi la publicació de Sol i de dol o Les irreals omegues i les primeres traduccions de Foix al francès i l’anglès en ple franquisme. Un altre dels fils que uneixen Foix i Gili és que tots dos eren ambaixadors culturals de Catalunya a través del PEN Català: Foix hi va tenir un paper de primer ordre als anys trenta, Gili en el manteniment del PEN Club Català a l’exili. Del 1968 al 1973 Foix presidí un PEN que, activament des d’Anglaterra, donà suport a les candidatures de Carner i Espriu al Nobel. A la primera carta, del juny de 1935, Foix hi relata anècdotes del Congrés Internacional dels PEN Clubs que acabava de celebrar-se a Barcelona i on ell havia acollit delegats del món sencer (entre els quals un Jawaharlal Nehru que vint-i-dos anys després, amb la independència, seria primer ministre de l’Índia).

Al congrés de Barcelona, el PEN va aprovar, per primera vegada, una resolució en defensa d’un escriptor empresonat. El primer cas del PEN va ser el poeta haitià Jacques Roumain, fundador del partit comunista a l’illa i detingut diverses vegades per oposar-se a l’ocupació dels Estats Units. Les actes del Catalan Congress recullen la intervenció del delegat dels Estats Units, Henry Scidel Canby, que va "cridar l’atenció sobre el cas de l’empresonament de l’autor haitià Jacques Roumain" i presentà la resolució perquè "es demani al govern d’Haití que es reconsideri el seu cas".

El PEN havia estat transformat dos anys abans, durant els primers mesos de 1933. Primer, en va ser elegit president H.G. Wells, un escriptor radicalment compromès amb la llibertat d’expressió, els mateixos dies que a Alemanya escriptors comunistes o jueus eren detinguts o expulsats del país, i tot mentre el PEN Club de Berlín es posava al servei del govern nazi. Poques setmanes després, en un congrés internacional reunit a Dubrovnik, aquell PEN Club berlinès va ser expulsat i s’inicià el procés per crear un PEN Club Alemany a l’exili de Londres. Entre els delegats que van votar contra els nazis i en defensa de la llibertat d’expressió a Alemanya hi havia J.V. Foix, de qui es conserva la postal on anuncia a Carles Riba que els delegats han acceptat la invitació catalana per celebrar el següent congrés a Barcelona.

Fem un salt en el temps fins avui: com cada any des del 2005, enguany la primera activitat pública del PEN Internacional és donar el seu Premi Internacional de Llibertat d’Expressió a la Haia, en el marc del Writers Unlimited Festival. Demà, dimecres, la guardonada serà Tsitsi Dangarembga, l’escriptora de Zimbàbue que ha estat recentment una dels finalistes del Booker Prize amb la seva novel·la The mournable body. 2020 ha estat un any duríssim perquè governs autoritaris d’arreu han fet servir la pandèmia com a cortina de fum rere la qual atacar encara amb més impunitat la llibertat d’expressió. Per què va ser detinguda a Harare, Tsitsi Dangarembga? Per què espera encara el resultat del judici? Per haver posat el seu rostre a la protesta i haver exhibit una pancarta que denunciava la corrupció del govern en la gestió dels fons per combatre el covid. Des de l’agost de l’any passat, escriptors d’arreu, amb els centres PEN africans al capdavant, li han donat suport i han demanat la retirada dels càrrecs.

De Jacques Roumain el 1935 a Tsitsi Dangarembga el 2021, el PEN Internacional ha estat transformat d’any en any pels escriptors perseguits i empresonats. Enguany celebrarem el centenari del PEN, fundat a Londres el 5 d’octubre de 1921. Ser la més antiga de les entitats que defensen activament la llibertat d’expressió ha fet que participéssim, primer, en els debats que van donar cos a la Declaració Universal de Drets Humans del 1948, i després en l’articulació d’una societat civil internacional per defensar l’article 19 d’aquella declaració. L’especificitat del PEN és que som poetes, assagistes, traductors, editors, novel·listes, acadèmics, dramaturgs, guionistes, periodistes, bloguers, dibuixants o artistes que ens adrecem als nostres col·legues escriptors quan els escrivim a les presons o fem campanyes pel seu alliberament.

Amb el títol de l’article he volgut imaginar el camí recorregut des d’aquell congrés de 1935, quan Pompeu Fabra, Carles Riba, Clementina Arderiu, Marià Manent, J.V. Foix i molts altres van acollir escriptors de quatre continents i plegats van iniciar la primera campanya per alliberar un escriptor empresonat. Les campanyes recents en defensa del turc Osman Kavala, la iraniana Sedigeh Vasmaghi, el tibetà Tsephel Gopey Tsang, la guatemalenca Anastasia Mejía o els catalans Jordi Sànchez i Jordi Cuixart entronquen amb una llarga tradició d’escriptors intercedint per la llibertat dels seus col·legues. En el premi que donem demà a Tsitsi Dangarembga hi ressonen les decisions preses el 1933 i el 1935 per escriptors del món sencer, i enmig d’ells J.V. Foix, que aixeca la veu i diu que Catalunya sí, Catalunya també hi vota a favor.