Les cares visibles del que queda de Podem (Ione Belarra i Irene Montero en el paper d'heroïnes tràgiques; el portaveu Pablo Fernández en el paper d'improbable torsimany, i Juan Pablo Monedero com a veu en off més aviat tètrica) repeteixen, com a justificació del seu trencament amb Sumar i la seva migració al grup mixt del Congrés, que d'aquesta manera s'asseguren que podran fer política i mantenir el compromís adquirit a les urnes amb els seus votants. Sembla just a l'inrevés: en aquest moment, fer política consistia a mantenir els compromisos amb els votants, sí, però sense oblidar que se'ls havia votat com a part d'una altra formació. Agradi més, agradi menys o no agradi gens, els ciutadans que van votar Podem a les eleccions generals del 23 de juliol passat ho van fer amb plena consciència que votaven el Podem que ja havia entrat, amb totes les condicions que això comportava, a Sumar. Aquells que no van voler votar aquest projecte –armat i aixecat en temps més que rècord i amb totes les pinces i agulles possibles– senzillament es van abstenir.
Pel que fa a “fer política”, amb cinc diputats al grup mixt difícilment podran fer gaire cosa més que mercadejar, o especular, a les votacions parlamentàries amb els seus cinc vots. En quin sentit? És d'esperar que Podem no farà el joc a l'extrema dreta contra la qual ha alertat tantíssimes vegades, de manera que el que li quedarà serà fer-se pregar més o menys en cada votació, i de tant en tant fer-ne alguna molt difícil, o directament impossible, i després intentar vendre cadascuna d'aquestes negociacions –i els seus resultats– com a grans gestes polítiques. En concret, com passos cap a la reconstrucció d'una mena de Podem Autèntic, o la rearticulació d'un espai-a-l'esquerra-del-PSOE, tota vegada que els podemites entenen que Sumar s'ha convertit en una marca blanca dels socialistes i que el futur polític de Yolanda Díaz passa per integrar-se al PSOE.
Doncs ja ho veurem. Ara com ara, aquests càlculs són el conte de la lletera. Podem, com sap tothom, va néixer a conseqüència del moviment 15-M, que al seu torn es va produir com a resposta a l'afartament que les polítiques de la dreta (el PP a Espanya, CiU a Catalunya) havia causat en una part important de la població, principalment la més jove. En a penes deu anys ha passat de ser el vaixell insígnia de la Nova Política a ser amb prou feines un vestigi. El mateix ha succeït amb la seva rèplica de dreta –que va resultar ser d'ultradreta–, Ciutadans. Que el que ja ha complert un cicle i s'ha acabat apagant hagi de revifar i tornar a viure glòries passades és una cosa que poden imaginar les persones citades a l'inici d'aquest article, però les probabilitats que tot això succeeixi són minses. No et banyaràs dues vegades dins el mateix riu, va sentenciar un cert Heràclit, ja fa un temps. Sí que és més probable que alguns polítics quedin, durant un temps indefinit (alguns per sempre més), fanguejant dins les aigües estancades, o cremant dins la foguera, d'una vanitat mai satisfeta.
