La foguera de les cancel·lacions
Darrerament ens arriben sovint notícies de casos de l’anomenada cultura de la cancel·lació, reals o representats a la ficció. Amb el record encara fresc dels àlbums de Tintín, Astèrix i Lucky Luke cremats al Canadà, he vist la sèrie The Chair (La Directora), sobre els problemes de supervivència dels departaments de literatura a les universitats nord-americanes i les conseqüències que una brometa estúpida té per al fictici (tot i que basat en fets reals) professor Bill Dobson.
La cultura de la cancel·lació, una versió postmoderna de la damnatio memoriae, és la condemna social –un intent d’esborrar simbòlicament del mapa– de les persones o organismes que han comès actes o emès opinions que es consideren, avui, inacceptables. Es tracta d’un fenomen semblant al boicot, però amb un vernís de legitimació moral per part de qui “cancel·la”, habitualment grups que es consideren perjudicats o ofesos per aquestes manifestacions. La cultura de la cancel·lació té un ventall molt ampli d’objectius, i de vegades, sobretot quan apunta a veritables delictes comesos per persones individuals, els abusos, per exemple, tenen molts punts de raó.
El problema sorgeix, al meu entendre, quan aquesta cancel·lació es vol portar a terme sobre obres d’art (i el còmic ho és) o sobre fets col·lectius d’un passat remot jutjat amb un absolut presentisme. En aquests casos, com el de la foguera purificadora del Canadà, el ridícul sol estar assegurat.
Pel que sembla, el 2019, i com a part d’una iniciativa anomenada Tornem a la mare Terra, la Junta Escolar Catòlica Providence, que reuneix un grup d’escoles primàries i secundàries del Canadà de llengua francesa, va cremar un bon nombre d’exemplars de Tintín a Amèrica (1932), La gran travessia (de la sèrie d’Astèrix, 1975) i diversos àlbums del personatge Lucky Luke (que es van començar a publicar el 1946). La Junta Escolar va considerar que la imatge que aquestes obres oferien dels natius americans era vexatòria, caricaturesca i menyspreadora i que no havien de formar part d’una biblioteca escolar. Cal recordar també, per arrodonir el cas, que Suzy Kies, membre del comitè i copresidenta de la Comissió Aborigen del Partit Liberal del Canadà i una de les impulsores d’aquesta cerimònia de “purificació” que es proposava “fertilitzar” la terra amb les cendres dels llibres damnats i depurar-la de la visió colonialista que difonien, poc després va dimitir perquè no va poder demostrar, almenys d’ençà de 1785, els avantpassats natius que havia afirmat tenir a l'ocupar el càrrec, fet que ens portaria a una altra polèmica, la de la usurpació d’identitats racialitzades, ja sigui per empatia altruista o per obtenir-ne un benefici.
En la sèrie La Directora, l’origen de la cancel·lació no és un còmic colonialista, sinó la inoportuna gracieta del professor Dobson, un home que havia estat durant anys un professor popular però que ara, en una situació anímica inestable, arriba un dia a classe amb ressaca i, després d’explicar els orígens del feixisme, conclou la seva exposició dient: “I aleshores va arribar...” mentre fa el gest de salutació nazi, òbviament de manera paròdica. Aquesta brometa de mal gust és captada pels mòbils dels seus alumnes, es difon per tot el campus i professor, departament i universitat es veuen immersos en una campanya per fer fora “el nazi”.
Que el colonialisme va ser ben real, que les comunitats autòctones van patir abusos de tots tipus i que les dones i els infants en van ser víctimes d’una manera cruel a través de les adopcions forçades o dels internaments en centres de reeducació per tal de “blanquejar-los”, és absolutament cert. El que dubto és que cremar els còmics sigui la millor estratègia per honorar les víctimes. Hauria estat millor deixar els àlbums al seu lloc i que una bona mestra expliqués el que allò significava i com era l'època en què es van publicar. El mateix val per a Dobson, atacat amb veritable fanatisme i a qui ningú vol escoltar quan intenta explicar-se. Ja deia Judith Butler que explicar no és justificar. Optar per l'explicació i no per la cancel·lació hauria estat molt més eficaç, perquè el foc, tant si les fogueres són reals com simbòliques, és un símbol polisèmic, que convoca la idea de purificació però també l’anorreament i el totalitarisme. Les fogueres on cremen llibres no aporten llum sinó la més terrible foscor. En aquest cas devaluen, per l’absurd del mitjà utilitzat, el que hi hauria de raonable en la crítica i, cosa que és pitjor, fan de la lluita contra els estralls del colonialisme una caricatura, donen ales a declaracions plenes de negacionisme històric, i de menyspreu a l’altre com les que hem sentit aquests dies.