Entre el foc enemic i l’amic
Potser aprofitant la llarga interinitat governamental i el silenci discursiu d’uns partits independentistes absorbits (esperem-ho!) per la negociació de la investidura, diverses faccions de l’unionisme han reprès l’ofensiva contra els mitjans de comunicació públics de Catalunya. Aquesta havia estat, els darrers anys, la gran especialitat de Ciutadans, i amb molta lògica ara els dos hereus político-electorals del partit taronja, Vox i el PSC, n'han agafat el relleu.
Els ultradretans d’Ignacio Garriga ho van fer el passat dia 9 en seu parlamentària, amb la seva clàssica barreja de falsedats i amenaces de pinxos de discoteca pija. “TV3 és la responsable que es llancin pedres a membres de Vox i que hagin de portar escorta”, perquè els mitjans de la CCMA els “demonitzen”, “difamen i menteixen” sobre ells, i instiguen les masses a agredir-los (es veu que l’audiència d’aquells mitjans a Vallecas és tremenda...). En resposta, Garriga anuncià una “gran ofensiva fiscalitzadora” i querelles a discreció contra Catalunya Ràdio i TV3. “Se ha acabado la paz para los totalitarios”, conclogué sense posar-se vermell.
Els socialistes, per la seva banda, no s’han volgut quedar enrere, i -forts del model mundialment aclamat d’independència política que ha representat RTVE sota els seus governs- anuncien una proposta per “refundar” TV3, al mateix temps que denuncien la “deriva dels mitjans de comunicació públics” (els catalans, eh!), llur “falta de pluralitat”, el tracte que hi rep el PSC, i també reclamen el cessament del cap d’informatius de la cadena, David Bassa. Simultàniament, opinadors amb més carnet que criteri s’embranquen en grotesques analogies entre TV3 i la Fox News americana. És allò tan vell d’assenyalar abans d’abatre.
De fet, el sector espanyolista i més sectari del PSC fa almenys una quinzena d’anys que té declarada la guerra als mitjans públics catalans. ¿Recorden aquelles sorolloses declaracions de l’aleshores diputat Joan Ferran, sobre la necessitat “d’arrencar la crosta nacionalista de TV3 i Catalunya Ràdio”? Doncs això passava el 2007, mentre no existia cap Procés independentista i, a sobre, presidia la Generalitat un socialista. De fet fou aleshores quan, a les dues emissores, es van realitzar determinats nomenaments i certes defenestracions que afavorien objectivament –i van beneficiar de manera flagrant– la competència privada; no en el camp de la televisió, perquè l’alternativa privada no hi quallà, però sí, i molt, en el de la ràdio. Per sort, en aquell temps encara existia dins del PSC i del Govern una ala catalanista capaç de frenar les ànsies destructives de certs correligionaris. Ara, aquell fre ja no existeix.
Ara, el perill és doble. Hi ha, per un costat, l’hostilitat desfermada –¿quina és la distància exacta entre el “tancar TV3” de Vox i el “refundar TV3” del PSC?– de tots aquells individus o grups entossudits a creure que, sense els mitjans de la CCMA, no hi hauria Procés i l’independentisme restaria estancat en el 10-15% dels vots. Però hi ha també una altra amenaça: que els actuals responsables polítics de la televisió i de la ràdio públiques, ja sigui per partidisme o per incompetència, vagin descapitalitzant de talent professional les emissores sota la seva responsabilitat i, d’aquesta manera, segueixin engreixant alguns mitjans privats. La publicació, la passada setmana, de les dades de l’últim EGM demostra que –almenys, en el terreny de la ràdio– no es tracta d’un perill imaginari.
No tinc el més mínim dubte que els resultats espectaculars assolits per RAC1 (966.000 oients diaris) són mèrit principalment dels seus periodistes, col·laboradors, conductors i directius, i els en felicito cordialment. Ara, des de la perspectiva de qui creu necessaris uns mitjans públics potents (¿com era allò de les estructures d’estat?), és inquietant que la distància entre l’emissora del Grupo Godó i Catalunya Ràdio hagi augmentat fins a més de 400.000 seguidors, dibuixant una inèdita ràtio de gairebé 2 a 1, degut al fet que l’audiència de l’emissora de la Generalitat no passa dels 564.000 oients diaris.
Si comparem els vaixells insígnia, els programes estel·lars dels dos principals grups radiofònics (El món a RAC1 i El matí de Catalunya Ràdio), l’avantatge del primer sobre el segon –que l’abril del 2020 era de 192.000 oients– és avui de 338.000 oients; és a dir, que ha crescut un 76% en només dotze mesos.
Però centrem-nos en l’evolució estricta del programa matinal de Catalunya Ràdio. Fa un any, atreia diàriament fins a 504.000 oients. L’estiu passat, l’espai experimentà importantíssims canvis en la seva conducció, perfil de col·laboradors, etcètera. Segons l’EGM del desembre de 2020, El matí mantenia encara 476.000 seguidors. Ara, l’abril de 2021, ha caigut fins als 405.000, pràcticament cent mil (un 20%) menys que un any enrere. A aquest ritme, quatre temporades més i ni Vox, ni el PSC, ni Ciutadans (en el cas que encara existeixi...), ni Societat Civil Catalana, ni Federalistes d’Esquerres, ni tutti quanti no hauran de denunciar una ràdio adoctrinadora i posada al servei del Procés, perquè ja no l’escoltarà ningú.
Joan B. Culla és historiador