M’han atribuït tantes fòbies que ja n’he perdut el compte. Me les prendria seriosament i m’analitzaria a fons, em sotmetria a teràpia d’electroxocs si les vomitives acusacions tinguessin algun fons de veritat. Només puc confessar una fòbia que pateixo de debò des que era petita: tinc una por irracional i profunda als camaleons. Cada cop que en veig un sento un fàstic irrefrenable, només de pensar-hi em venen unes nàusees del tot inexplicables. És una por atàvica heretada de la meva àvia paterna: quan l’acompanyava a l’hort a i en vèiem un enfilat a la branca de la figuera, quiet i inofensiu, de seguida m’alertava sobre el perill que comportava estar en presència d’un camaleó. Tapa’t la boca, em deia, o et cauran les dents. Hi ha supersticions que encara que les racionalitzis i vegis que són absurdes i ridícules, queden gravades per la força amb què te les van transmetre persones que són importants per a tu. En el meu dia a dia, per sort, no solc ensopegar amb camaleons, però potser em ve d’aquí, el rebuig visceral als hipòcrites i els falsos, a tots el que canvien de valors i discurs segons qui tinguin davant, els que diuen una cosa i en fan una altra o amaguen les seves veritables intencions. El pobre animal només fa ús d’una estratègia de supervivència, d’adaptació al medi, però en les persones tenir dues cares em sembla la més covarda i repulsiva de les actituds, la font de molts dels nostres mals.
Una nova fòbia que m’han atribuït aquesta setmana és la de catalanòfoba. Això després d’escriure a El País sobre l’odi que s’ha expressat des del departament d’Educació de la Generalitat cap a l’alumnat distingit com a immigrant. I sí, repeteixo que és odi i del més repugnant perquè el comentari estigmatitza un sector dels catalans que ja pateix amb escreix les conseqüències de la segregació escolar. Però deixant de banda el tema sobre el que ja vaig escriure la setmana passada, m’ha semblat curiosa aquesta nova acusació. Si soc catalanòfoba, llavors què? M’odio a mi mateixa i una part molt important del que soc? Odio els meus fills? El meu marit i la meva família política? Els meus amics i els llocs on passo gairebé tot el meu temps? Potser sí, hi ha dies que em venç el pessimisme i tot em cou, però els núvols foscos que se’m posen al damunt de manera cíclica tenen ben poc a veure amb els catalans i la catalanitat. També és curiós que en aquests casos, com m’ha passat tantes vegades amb els racistes d’extrema dreta, la solució que em proposen els que no estan d’acord amb el que dic és la mateixa: em conviden, molt amablement, a “fotre el camp” o anar-me’n “al meu país”. I el més divertit de tot és que, de nou, m’assimilen a Vox per denunciar unes paraules en contra dels immigrants. Si no tingués un psiquiatre a mà no sé on pararia, perquè aquestes dinàmiques que s’han anat instal·lant en l’opinió pública, fiscalitzadores, vigilants, paranoiques i que llegeixen atribuint sempre mala fe a qui escriu, interpretant cada paraula i cada frase com només fan les versions fonamentalistes i inquisitorials de la religió, aquestes dinàmiques, dic, estan creant un clima asfixiant i un entorn on només hi poden ser els més purs, els més selectes, els que no han dit mai res que ens desagradi. Discrepar i debatre amb aquells que no pensen com nosaltres ja no s’estila, ara el que s’ha de fer és anar a la caça del suposat feixista per fer-lo callar, malmetre la reputació de qualsevol que faci afirmacions que no compartim, passar la lupa de la correcció i descartar les persones que puguin mostrar indicis d’heretgia. Ha tornat el pecat de paraula i fins i tot el de pensament. I en el selecte club dels salvats de la foguera de la incorrecció, el dels excelsos i infal·libles d’elevadíssima i exquisida moral, qui hi queda? Quatre gats i tots pastats, perfectament alineats. Quin avorriment!
