Fòbies i plomes

Parlem de fòbies i pràcticament tothom en té una: les aranyes, les serps, les rates, les olives (!!) o les plomes. Tinc una amiga que passeja per la ciutat atemorida perquè els coloms cada cop se’ns acosten més i és incapaç de no deixar anar un xiscle quan una de les aus passa arran dels seus cabells.

És una fòbia que em resulta molt familiar. La meva mare també tenia pànic a les plomes. Va deixar escrita la seva angúnia en un poema titulat Les gallines : "Teníem un galliner / en un racó de l’eixida, / i em fascinaven talment / d’un horror indescriptible / que, palplantada al davant / no les perdia de vista. / Encara porto a la pell / arrapada aquella antiga / mescla de fàstic i por / que van fer-me les gallines".

Segons m’explicava, a casa hi havia una minyona que, ves a saber amb quines estranyes intencions, solia lligar les ales a les ponedores i les mullava a l’aigua gelada del safareig. La meva mare, amb cinc o sis anys, s’esgarrifava amb el sofriment de les bèsties i, a la vegada, les temia amb una por cerval.

Aquella basarda, que més aviat em semblava incomprensible, la vaig sentir com si fos meva la primera vegada que vaig llegir La plaça del Diamant: “Només sentia parrupeig de coloms. Em matava netejant els coloms. Tota jo feia pudor de colom. Coloms al terrat, coloms al pis; els somiava. [...] I mentre enraonava, els coloms eren els amos del terrat. Anaven, venien, volaven, tornaven a baixar, es passejaven per les baranes, se les menjaven a cops de bec. Semblaven persones. Arrencaven com un vol d’ombres i de llum i volaven damunt dels nostres caps i l’ombra de les ales ens tacava la cara. La mare d’en Quimet, per espantar-los, va moure els braços com un molí i ni se la van mirar”.

Li faig llegir el fragment a la meva amiga, que sempre diu que ara els coloms s’han ensenyorit de la ciutat i que no s’immuten encara que facis moviments bruscos o piquis de mans. Passegen entre les taules dels bars, es posen a les taules i s’acaben les restes del vermut i entren a l’interior dels locals amb una tranquil·litat sorprenent. Segons Mercè Rodoreda, això ja passava fa dècades. I, amb l’habilitat que la caracteritza, l’autora de La plaça del Diamant encerta el motiu de l’aprensió que aquestes bestioles poden provocar: semblaven persones.

Allò que ens desassossega és que els coloms s’han fet tant a la ciutat que comencen a comportar-se gairebé com els humans: grollers, potiners, consentits i egocèntrics.

Els que vivim a prop del mar tenim, a més, la companyia de les gavines, que també han començat a gosar acostar-se i fins i tot han après a robar entrepans de les mans de les persones. El parrupeig dels coloms sembla una cançó de bressol si el compares amb els xiscles feréstecs, gairebé humans, de les gavines.

I ara, segons he llegit, també s’han donat casos de garses que piquen amb el bec al cap de les persones i les criatures pel carrer o als parcs. Segons sembla, les aus arriben a desenvolupar un cert grau de violència a causa de l’estrès. Al final resultarà que Alfred Hitchcock es va quedar curt quan va imaginar la terrorífica pel·lícula Els ocells.