A mi m'importa la convivència a Catalunya, que és on he viscut gairebé sempre, i no puc evitar observar que s'ha anat degradant durant l'última dècada, sobretot els últims cinc anys. Hi ha dues formes de convivència: una de basada en el resultat d'un conflicte en què els vencedors imposen les seves normes als vençuts; i una altra, basada en l'entesa, que exigeix lleialtat i respecte, però en què ni l'amistat ni tan sols l'afecte són estrictament indispensables. Havent crescut sota la primera mena, declaro la meva preferència per la segona. Veig, però, que hi ha un cert afany, una insidiosa propensió a la confrontació; una via que, exclòs un recurs impracticable a les armes, no té sortida possible. Aquest afany es manifesta en tots dos bàndols del que seria una contesa; uns i altres esgrimeixen raons que, segons ells, justifiquen la seva postura. No comparteixo ni unes raons ni les altres. Em dirigeixo aquí als meus lectors de Catalunya, si n'hi hagués, amb ànim no de donar lliçons, sinó d'oferir elements que a mi m'han fet pensar, amb l'esperança que tinguin un efecte semblant.
Si parlem de víctimes de la història, Andalusia va ser la gran perdedora de la Reconquesta. Sota el domini musulmà va ser l'admiració de tothom: al segle X, Còrdova era una de les ciutats més grans d'Europa. A Andalusia hi van conviure tres grans cultures: els càrrecs polítics estaven reservats als musulmans; jueus i cristians pagaven més impostos, però no estaven obligats a renunciar a la fe. L'entesa va arribar fins al punt que, quan Roma va oferir els serveis de la Inquisició a Castella, Ferran III els va rebutjar, al·legant que en els seus dominis hi havia musulmans, jueus i cristians, però no heretges. Explica Titus Burckhardt (La civilització hispano-àrab) que aquells germànics hirsuts i pollosos –no com els turistes alemanys d'ara!– que els nobles musulmans reclutaven per a la seva guàrdia personal quedaven meravellats per l'ordre i la bellesa de les ciutats i dels camps andalusos. Tot allò va ser destruït. Primer, per la cessió de grans propietats –els futurs latifundis– a les ordes militars, que havien pres part activa en les últimes fases de la Reconquesta; més tard, pel que avui veiem com una de les grans tragèdies de la nostra història: l'expulsió de jueus i moriscos.
Pel que sembla, en èpoques recents, Andalusia ha estat la gran abandonada. Un amic andalús, arribat a Catalunya sent adolescent, em diu que el seu poble cordovès està avui com estava fa trenta anys; que el que ell anomena “l'Andalusia profunda” no ha canviat, perquè ningú hi pensa més enllà de l'hora de pescar-hi vots. Mentrestant, a Catalunya ell s'hi ha sentit ben acollit i hi ha pogut desenvolupar una vida professional satisfactòria; tant és així que avui, sense renunciar al seu origen andalús, és independentista perquè considera que la resta d'Espanya és, i continuarà sent, un llast per a Catalunya. No comparteixo el seu pessimisme respecte a Espanya –tampoc la seva idea del que podria ser una Catalunya independent–, però sí la seva visió del paper que Catalunya ha tingut a l'Espanya moderna, semblant al que va exercir Amèrica per als habitants del mezzogiorno italià.
Un altre exemple: al parador de turisme del meu poble, una cambrera d'origen andalús té dos fills enginyers aeronàutics, un èxit que potser no hauria estat possible si no fos perquè, durant la Segona República, un alcalde del poble va aconseguir que el ministeri d'Educació hi establís un institut d'ensenyament mitjà.
Aquests exemples escollits entre milers suggereixen que Catalunya ha estat una terra d'acollida, país capaç d'aprofitar el talent vingut de tot arreu en benefici mutu, com s'ha fet en altres estats. No hi ha dubte que la immigració, amb les seves llums i ombres, ha estat benèfica per a uns i altres.
Avui el poder d'atracció de Catalunya ha augmentat en investigació i ciència, però ¿també en altres àmbits de la societat? Els últims anys han enrarit l'atmosfera, perquè la pulsió independentista ha estat un factor de divisió; les posicions s'han endurit innecessàriament; l'ambient és menys amable. Potser un dia veurem com el nostre talent busca fora d'aquí les seves oportunitats mentre el que ens arriba de fora ve a teletreballar a la recerca d'un clima benigne. El reflux no serà tan beneficiós com ho va ser el flux.
