Aquesta castanyada, a les reunions familiars o d’amics on el Procés ha deixat un buit immens en les converses, es va acabar parlant o bé de l’horror de menjar les castanyes mentre et ventes perquè fa una calor de boig, o bé de la discussió entre els tradicionalistes que odien Halloween i els que es deixen endur per l’entusiasme de les criatures fent el trick or treat a les cases del barri.
Personalment, tots dos temes m’avorreixen sobiranament. No em veig amb cor de defensar la nostra castanyada amb gaire fervor, perquè sempre l’he trobada una celebració sense al·licient, més enllà del gastronòmic; i el temut canvi climàtic em desassossega perquè ens en queixem tota l’estona mentre agafem cotxes i avions i fem tot allò que no hauríem de fer si volem evitar-lo.
Com sempre que em sento desconcertada i una mica trista, recorro a la nostàlgia i em recordo anant a comprar castanyes a en Ponce, el castanyer que s’instal·lava al final de la Rambla de Figueres amb una paradeta que tenia forma de màquina de tren. La tramuntana era tan gelada que em posava la paperina de castanyes calentes a dins de l’abric per escalfar-me.
Mentrestant, entre canvi climàtic i Halloween, no ens ocupem ni ens preocupem del més important: estem celebrant el Dia dels Difunts i, mentre a Mèxic homenatgen els morts amb tota mena d’actes que des d’aquí trobem macabres, la majoria de nosaltres ni tan sols passem pel cementiri a portar-hi flors. Vivim ignorant la mort i això ens passa factura. Ens hem allunyat de la religió i hem perdut l'espiritualitat i no sabem com fer front a l'única cosa que (riu-te’n del canvi climàtic) és ben segur que ens afectarà o ens afecta a tots. I no hi ha res més humà que fugir d’allò que ens fa por girant la mirada cap a una altra banda.
Mentre rumio tot això, veig una imatge que em trasbalsa i m’emociona fins a dir prou: l’estimada Pilarín Bayés pintant unes flors blanques al taüt de la seva filla “perquè se’n vagi acompanyada de flors”.
Recordo aleshores la meva amiga Neus, que va morir amb quaranta-i-pocs anys d’un càncer de mama i va demanar a la seva germana que, el dia del funeral, ens repartís a tots els amics uns adhesius en forma de flor. El taüt de fusta clara presidia l’acte –que no era religiós–, i després de llegir uns poemes ens vam anar aixecant dels bancs i, un per un, vam anar enganxant les flors damunt de la caixa, fins que va quedar plena de colors.
El missatge era clar: no em recordeu amb plors i vestits de negre; penseu en mi i ompliu la mirada de flors de colors. I penso que potser aquesta és una bona manera de substituir les visites que feien els nostres pares i avis al cementiri cada any per aquestes dates. En lloc de les flors fresques als nínxols ben nets, ara pintem flors als taüts, en un intent desesperat d’incorporar la mort a la vida.
Pilarín, t’acompanyo en el sentiment. I no vull que ho rebis com una frase feta. T’hi acompanyo perquè jo també tinc morts per recordar i voldria haver trobat la manera de fer-los el viatge menys fosc. Les flors sempre ens fan feliços, siguin fresques, pintades o enganxades a la fusta. Això serà si algun dia torna a ploure i creixen flors allà on ara ja comença a haver-hi terres aspres i trencades.
