Com a observador diligent feia temps que no veia un clima de degradació tan gran en la política estatal arran de la confluència dels casos de presumpta corrupció que assetgen el PSOE (Ábalos-Koldo, Begoña Gómez, el germà del president Pedro Sánchez) i el PP (Alberto González Amador, parella d’Ayuso, Zaplana). L’informe de l'UCO sobre el cas Koldo –pel que es veu, més convincent que les fabulacions ordides en l’operació Catalunya– apunta a episodis d’allò més grotescos que ja ningú no s’esforça a negar perquè totes les energies van dirigides a exonerar el president del govern i líder del PSOE, Pedro Sánchez.
D'altra banda, tenim la trista i descarnada guerra oberta entre Sumar i Podem, l'última batalla en camp obert de la qual ha estat el moment i la forma com han aflorat les conductes impròpies d’Íñigo Errejón, un dels factòtums dels de Yolanda Díaz. No debades Errejón fa poc que va liderar un triple salt mortal de Sumar al Congrés dels Diputats a l’ajuntar els seus vots als del PP contra els socialistes per reforçar el control parlamentari de la venda de material militar a canvi del suport de Feijóo a protegir els consumidors de les clàusules abusives de les hipoteques. Sigui com sigui, l’orgullosa superioritat moral de determinada esquerra, que anhela l’exemplaritat en contrast amb la dreta sense complexos, se’ls ha girat com un bumerang.
També el deep state sembla haver declarat la guerra total a Sánchez i a les minories territorials que li donen suport. Per celebrar el cinquè aniversari de l’ominosa sentència del Procés –i potser el seu imminent comiat de la presidència de la sala segona del Tribunal Suprem després de deu anys–, l’inefable Manuel Marchena ens acaba de clavar una altra de les seves malignes coces: no aplicar l’amnistia als líders del Procés fins que el Tribunal Constitucional (TC) resolgui la qüestió que ell mateix li va plantejar, en un context, no s’oblidi, en què la majoria progressista de l’alt tribunal trontolla després que el magistrat i exministre de Justícia, Juan Carlos Campo, s’hagi abstingut sobre els assumptes relacionats amb la llei d’amnistia. Així, si quan es va fer el canvi de guàrdia en el tribunal les forces estaven 7 a 4, ara els progressistes dominen 6 a 5, perquè també ha estat proveïda la vacant d’un magistrat conservador. Tot apunta, doncs, que continuarà l’actitud creativa de la dreta judicial, consistent en rellegir les normes fins que tinguin un sentit diferent del desitjat pel legislador, l’únic que deté la legitimitat democràtica directa, tanmateix.
A l’últim, sembla que el món econòmic també està desbocat: la rebel·lió de les energètiques encapçalades per la Repsol de Josu Jon Imaz contra l’impost extraordinari a les empreses del sector amenaça amb aturar les inversions previstes –entre elles, 1.000 milions compromesos per al polígon petroquímic de Tarragona—, tot i que els beneficis del sector no deixen d’augmentar, la qual cosa pot menar l’executiu de Sánchez a retirar aquest impost, al qual, d'altra banda, el PNB –del qual Imaz és expresident– i Junts tampoc no donen suport.
Caldrà veure, doncs, com evolucionen tots aquests esdeveniments: les explicacions del “conseguidor” Víctor de Aldama, a la presó des del dia 10 per un frau en l’IVA en la compra d’hidrocarburs, poden enverinar encara més el panorama si confirmen la implicació de l’exministre i ex secretari general del PSOE, José Luis Ábalos. També caldrà estar atent a si el PP vol forçar la màquina i presentar una moció de censura, tot i que a hores d’ara sembla improbable, especialment si necessita el concurs de Vox, del qual es vol desempallegar més endavant. No es dona la mateixa conjunció astral que va fer caure Mariano Rajoy després de la sentència del cas Gürtel. Tampoc sembla que el PNB, Junts o Esquerra s’apuntin al com pitjor, millor, almenys ara per ara. Esquerra, immersa en les seves doloroses cuites internes, condiciona el seu suport als socialistes al compliment de l’acord sobre el finançament singular que és la pedra angular de la supervivència del govern de Sánchez. Desconeixem si el pròxim congrés del PSOE tindrà els efectes benèfics que el seu líder espera, després d’apartar tots els barons que el qüestionen. Però una cosa és segura: la flor al cul s’està marcint. Fem vots almenys perquè en aquest context, si no s’imposa un mínim de gentilesa i d’urbanitat, imperi una regla capital que és que, per dura que sigui la lluita política, aquesta ha de servir per confrontar idees i projectes. Els electors es mereixen un respecte.
