Ningú li pot negar a Pedro Sánchez que és un supervivent, amb sortides que moltes vegades són més pròpies d’un prestidigitador que només busca l’efecte immediat, que no pas d’un estrateg polític que pensi en el llarg termini, cosa que no té res d’estrany perquè, lamentablement, en política s’acostuma a prioritzar la tàctica per sobre de l’estratègia. De fet, després d’haver aconseguit la secretaria general del PSOE amb tot l’aparell del partit en contra i d’arribar a la presidència del govern per una moció de censura en què la corrupció del PP va permetre quadrar el cercle, ell mateix ho va voler immortalitzar en un llibre titulat Manual de supervivència.
Des d’aleshores, Pedro Sánchez ha exercit de president del govern amb uns equilibris precaris, però amb la sort de cara. Va haver de repetir les eleccions generals de l’abril del 2019 per no haver pogut forjar cap majoria, fins que va aconseguir arribar a un acord amb el Podem de Pablo Iglesias, malgrat haver afirmat en campanya que això li feia perdre la son. Com tantes vegades, deia una cosa i la contrària en funció de la urgència del moment.
Finalment, el gener del 2020 va poder ser investit president per una minsa majoria parlamentària, amb un marge de només dos vots. En aquell inici, i amb la necessitat de suports de l’independentisme, va prometre una nova etapa per intentar afrontar les demandes de Catalunya des del terreny de la política, i feia així un reconeixement explícit del conflicte existent, tot i que l’únic fet tangible en aquesta direcció han estat uns indults parcials als presos polítics. Més enllà d’això i de bones paraules que no es concreten mai, poca cosa més es pot afegir al seu balanç.
En els prop de quatre anys que porta com a president del govern espanyol, Sánchez no ha estat capaç de consolidar un projecte polític. Només juga al curt termini, confiant que la seva bona estrella no s’apagarà mai, però la flor que l’ha acompanyat ja fa temps que dona mostres d’estar-se marcint. Les enquestes no li van a favor perquè no ha sabut capitalitzar l’avantatge que suposa governar el pressupost d’un estat i tenir la clau del BOE. Les seves expectatives electorals estan estancades i les del govern de coalició que presideix van a la baixa, mentre va perdent aliats parlamentaris cada dia que passa.
Aquest diumenge, si no hi ha un miracle, es confirmarà una nova derrota per al PSOE i, per tant, també per a Pedro Sánchez. Tot apunta que el Partit Popular guanyarà còmodament les eleccions andaluses i es consolidarà en la plaça que tradicionalment havia assegurat la base del projecte socialista. Per al PSOE, perdre Andalusia és molt més que una derrota electoral; és una derrota estructural que li complica molt les possibilitats de poder guanyar unes eleccions espanyoles. De fet, la mala ratxa continua, perquè en l’últim cicle electoral només ha acumulat derrotes: els socialistes van quedar en tercera posició al País Basc i a Galícia i van rebre una patacada contundent a la Comunitat de Madrid i a Castella i Lleó. Només van salvar els mobles a Catalunya, empatant amb Esquerra Republicana, amb un resultat que només els ha permès que Salvador Illa ocupi el lloc de cap de l’oposició.
Per si tot això no fos prou, Pedro Sánchez ha pogut surfejar en el mar de la precarietat política gràcies al desgavell del seu principal adversari, el PP, que des de la sortida de Mariano Rajoy ha corregut com un pollastre sense cap. I també s’ha aferrat a buscar l’antagonisme amb Vox com a fórmula perversa per mobilitzar el seu electorat i, alhora, intentar dividir el vot de la dreta, evitant així que en unes eleccions el PP tregui un vot més que el PSOE.
Amb la derrota a Andalusia, Pedro Sánchez estarà de nou en una cruïlla. Podrà continuar com fins ara, jugant al regat curt i confiant en els cops d’efecte, o podrà assumir les seves debilitats i forjar una estratègia que passi per buscar majories polítiques estables que ara no té perquè ja ningú no es fia dels seus compromisos. Dins del govern espanyol, les diferències polítiques que hi ha entre PSOE i Podem són profundes i està per veure si acabaran la legislatura junts. El principal dubte és saber si el cop d’efecte el farà Podem sortint del govern o Pedro Sánchez expulsant-los. I, fora del govern, el PSOE no podrà sobreviure a base de majories fetes com el monstre de Frankenstein, perquè fins i tot la geometria variable té límits.
Amb la flor marcida de Pedro Sánchez també es marceixen les expectatives del PSC a Catalunya, perquè ja se sap que als socialistes catalans els va millor quan el PSOE és a la Moncloa, encara que els ministres catalans que hi envien siguin simples convidats de pedra.
