El Flavià

La columna d'avui la vull dedicar a un tipus que conec des de fa anys i que m'agrada. Es diu Carles Flavià, però tots l'anomenem pel seu cognom. És totalment casual que aquestes línies apareguin el Diumenge de Resurrecció, encara que la coincidència m'agradi. No és que el nostre personatge hagués desaparegut i ara torni a reaparèixer, no. El Flavià sempre ha estat aquí. Però potser des del seu inoblidable programa Qualsevol nit pot sortir sol no havia tornat a trobar el seu lloc, encara que no hagi deixat de prodigar-se per diferents cadenes de televisió. El Flavià ha tornat a Barcelona Televisió. Ho fa amb un programa d'entrevistes que s'anomena Jo que sé i que ja fa uns mesos que dura. La veritat és que quan m'ho va dir, vaig pensar que l'entrevista era un gènere que no feia per a ell, però vaig callar. Afortunadament, la meva intuïció de vegades s'equivoca completament. Perquè he de dir que, per mi, el Flavià ha trobat el seu mitjà ideal. I més que una entrevista habitual, el que practica és la conversa.

El programa dura poc menys de mitja hora. Es fa de dilluns a divendres. Arrenca amb un editorial a càrrec del Flavià en què es comenta alguna de les notícies del dia i, després, la xerrada amb el convidat. És una conversa distesa, agradable, però no és un massatge, com diria el Monegal. És una conversa entre adults. Des del respecte i la curiositat però creant una atmosfera molt propera en què el personatge es relaxa i se sent còmode. El Flavià diu que tots tenim una història per explicar i la porta del seu programa és oberta a tothom. Però perquè no es digui que tot són floretes, hi posaré dues pegues. S'hauria de millorar la web del programa per poder veure'l a la carta. Només cal que en cada capítol hi posi el nom del personatge que el visita. I potser el títol del programa podria ser més potent, però... Jo que sé.