Un discurs valent (i erroni)

Amolts no els deu haver agradat el discurs d'ahir de Mario Vargas Llosa, però per davant de tot s'ha de dir que va ser valent. Vam tenir l'intel·lectual pur, el que creu que la seva obra pot canviar el món, l'estadista que va voler ser president del Perú. I també vam gaudir del gran contador d'històries, l'autor que ha construït un món gairebé tan potent com el de Flaubert -el va citar tres cops- o Stendhal. Un home que és alhora un personatge que no renuncia als seus principis. Un home que encara creu que nacionalisme i patriotisme no són el mateix. L'un l'exerceixen els pobres, els que no tenen poder. L'altre l'executen els rics, els que sí que en tenen. Ell, esclar, sempre ha estat d'aquests darrers. A Vargas Llosa, la Barcelona que va conèixer, la de primers dels 70, ja li anava bé. Era una ciutat on el català sobrevivia. I ell pretenia entrar dins el món dels guanyadors, on autors com Rodoreda o Pla no existien. No oblidem que a Gabriel Ferrater li deia " el loco catalán ". No entenia com un home del seu talent escrivia en català. I encara no ho ha entès.