Com cada Sant Joan, una flama ha estat baixada des del Canigó i repartida per il·luminar milers de fogueres de tots els territoris de parla catalana. La idea és preciosa. I és que, en qüestió d’expressar-nos amb metàfores, els catalanoparlants som imbatibles. Són tants anys vivint amb la llengua prohibida (prohibida, sí, quanta violència hem hagut de suportar i suportem) i havent de substituir el poder polític amb jocs simbòlics, que hem desenvolupat una traça universal per a la representació artística de la nostra personalitat cultural. I ho hem fet amb una obstinació incansable. N’hi ha prou de mirar cap amunt: mentre els edificis públics eren coronats amb solemnes escuts de l’Estat, milers d’edificis particulars, sobretot modernistes, van ser rematats amb mil i una versions de les quatre barres.
La flama ens recorda una geografia i una història que la desmemòria imposada ens ha obligat a oblidar: que la llengua catalana també va ser companya de l’imperi i reunida per conquesta militar. Que el català va arribar a les illes Balears o al País Valencià com a conseqüència d’una decisió política executada per la força dels exèrcits. Ni ens ho sabem imaginar, fills com som de la consigna passada cautelosament durant segles a les cases: “No et signifiquis”.
Mai han deixat de venir mal dades, però ara més. I per això ara, al País Valencià, a les Balears i també a Catalunya, significar-se comença per parlar en català a tot arreu. Estirant la metàfora, el catalanoparlant és una flama diària i té a les seves mans aconseguir que almenys la llum que porta a sobre no s’extingeixi.
