Si la setmana passada Pedro Sánchez es proposava com a líder internacional antiextrema dreta (amb l'incident amb Milei i l'anunci del reconeixement de l'estat palestí), aquesta setmana hi ha reincidit. La declaració del reconeixement a l'estat palestí ha estat solemne, i emesa per tots els mitjans a primera hora del matí. Tot just el dia anterior, Sánchez –acompanyat del rei d'Espanya, en el seu paper de cap de les forces armades–, durant la visita de Zelenski a Madrid, va anunciar la concessió de mil milions en armament per a Ucraïna.
Sánchez, doncs, arrisca i fixa posicions. El tòpic diu que, en el segon mandat, els presidents espanyols solen sucumbir a la temptació de la política internacional, com si fos un mal assumpte o una distracció dels assumptes “interns”, però ni sempre és així (la política exterior de Rajoy va ser tan irrisòria que no cal esmentar-la, tret que hi va tenir un paper destacat el pesadíssim García Margallo) ni té per què ser negatiu el fet de construir una agenda internacional clara. Naturalment, tot això passa en període d'eleccions europees. Però també s'han d'entendre en el context electoral les reaccions del PP contra el reconeixement de Palestina (que en èpoques anteriors havien defensat, i que ara han de criticar amb arguments forçats) o les dels socis de majoria contra el suport armat a Ucraïna, que Espanya ha anat donant des de febrer de 2022, quan Rússia va iniciar la invasió. Aquests darrers poden queixar-se, si de cas, de com Sánchez abusa del fet que la política espanyola no ofereix alternatives (o Sánchez o PP i Vox) per prendre decisions unilaterals, sense ni tan sols avisar-ne abans la vicepresidenta Yolanda Díaz, que veu la seva figura, i el projecte de Sumar, cada dia més empetitits i absorbits pel PSOE.
A Sánchez ja se li va imposar, entre Brussel·les i Rabat, el gir salvatge del govern d'Espanya en relació al Sàhara i Marroc: un dels pitjors moments de la presidència de Sánchez, que ell s'ha negat a explicar amb claredat fins i tot entre els seus col·laboradors. Ara veu l'oportunitat, davant l'atonia d'una UE que es disposa a entrar en una etapa marcada per la puixança de la ultradreta, d'ocupar un espai de referència dins la comunitat internacional. Acaba de posicionar-se amb contundència contra la Rússia de Putin i contra l'Israel de Netanyahu. Es pot criticar o no criticar, però Sánchez és un polític fent política, cosa que descol·loca un entorn en què tothom es limita a gesticular. Començant pel PP, i seguint pels partits independentistes catalans, que arrosseguen encara velles il·lusions russòfiles i encara més vells emmirallaments amb un Israel que ja no existeix, o que segurament no va existir mai. Mentrestant, la resposta d'Israel al reconeixement de l'estat palestí i a les ordres del Tribunal Penal Internacional són insults, i, sobretot, la massacre del camp de refugiats de Rafah, confirmant la certesa de l'acusació de genocidi. Arriba un moment que l'odi i la set de sang no tenen justificació, ni tornada enrere, ni perdó.
