Aniran a la fira de l’avet, perquè els nens són petits i fa gràcia passejar amb els seus ulls. L’olor, la combinació de verd i vermell i, sobretot, les llumetes. Compraran un tió amb forma de porquet, o potser una tiona, què carai.
Arriben a Sant Kevin de Vallfosca i s’han d’aturar a l’entrada del poble. Només hi ha un carrer, té una sola direcció, i està del tot col·lapsat. Quan un cotxe ve en direcció contrària, s’han d’aturar tots i deixar-lo passar. S’hi estan mitja hora, al carrer, i en Pol diu que té pipí i la Mariona plora de calor.
A l’aparcament no s’hi cap, i han d’esperar-se molta estona que surti un cotxe. Llavors, un cop surten, veuen que els dos restaurants de Sant Kevin –El Kebab de la Iaia Maria i Sushi-Tòfol– són plens com un ou. Hi ha un food truck amb una cua com la de facturar a l’avió, en part perquè tothom té gana i en part perquè el cambrer que despatxa sembla borratxo.
Caminen, enxubats, com si, de nou, es manifestessin per la independència. La Mariona vol anar a coll, perquè diu que s’ofega. En Pol ja s’ha pixat, i brama, perquè no veu res.
Després d’una altra cua compren el tió en forma de porquet. Les tiones ja s’havien esgotat. Intenten tornar de nou al cotxe, però és impossible donar la volta. Si donen la volta, seran esclafats entre cançons nadalenques. ¿Morir amb una sabata a la cara mentre dringuen els cascavells com argentins joiells?
Els nens, a coll, ploren de gana i de nervis. Ells es discuteixen tan fort que saben que si allò dura gaire més sortiran a Crims i Rosa Peral semblarà la Blancaneu.
Arriben al cotxe. I llavors sí, amb tota la fúria, sense dir-se res, comencen a apallissar el tió. “Cabró, cabró, tió, caga torró!”, crida ell, histèric, fora de si. Ella li dona puntades de peu; al tió es pot, no? Encara que sigui abans d’hora. “Té, té, i no caguis arengades, que són salades, desgraciat!”, xiscla ella.
