Sentiments. Des que van començar les últimes i creixents crueltats contra la població de Palestina/Israel, no soc capaç de connectar amb els meus sentiments. La meva ànima ha quedat paralitzada per la desesperança. Les paraules han desaparegut. Ja no puc parlar amb ningú, no contesto el telèfon ni he sortit del meu pis per fer res que no siguin coses relacionades amb la cura del meu fill i la feina. No soc capaç de llegir notícies ni articles d’opinió fins al final. Començo a llegir, potser durant uns segons, i després se’m perd la mirada. M’aturo un parell de dies i em pregunto com s’ho fa la gent per trobar paraules i expressar-se. Jo no en trobo.
L’única notícia que he aconseguit acabar fins al final és una que va publicar el canal de notícies israelià Ynet, i es remunta al 4 d’octubre del 2023. Parla d’una serp que va intentar empassar-se un eriçó sencer. L’article descriu com la desesperació de la serp a causa de la gana, l’instint de supervivència, la porta a l’error de menjar-se l’eriçó. En l’intent de defensar-se, l’eriçó treu les punxes i s’intenta escapar, però es queda atrapat a la boca de la serp. La serp mor i l’eriçó també.
Començo a preguntar-me si això és una profecia animal, un avís per a nosaltres, els humans. Relaciono, una vegada i una altra, la serp i l’eriçó morts amb la meva pròpia desesperança i buidor.
De sobte, m’informen sobre un article aparegut al diari Taz on es manifesta la consternació pel fet que la meva última novel·la, Tafsil Thanawi [titulada Minor Detail en la traducció a l’anglès], rebi el premi Litprom en un dels actes de la Fira del Llibre de Frankfurt. Em va semblar que l’article intentava cínicament desviar l’atenció del patiment real, el patiment d’altres persones que nosaltres no podem experimentar. Més enllà d’això, no em va fer pensar gaire res més, la buidor era més forta.
Al cap d’un parell de dies, m’informen de la decisió de cancel·lar l’acte, així com altres actes en què jo també participava, tot plegat explicat en un correu electrònic força breu. Això continua sense provocar-me gaires sentiments. Només arribo a pensar en la rapidesa i la facilitat amb què, a partir de falses veritats, es poden capgirar les coses, alterar la realitat; falses veritats, o fets inventats, creats per membres de la premsa i d’institucions culturals d’Alemanya. Sent algú que viu de deixar que la realitat deambuli per l’imaginari, no és una pràctica que em sembli denunciable, això de confiar en “falses veritats”. L’únic que vull és que es reconegui com a ficció i que no es transmeti com a veritat factual.
Algunes d’aquestes falses veritats són expressades a Taz per un periodista que afirma que la meva novel·la propaga la violència contra els israelians i que soc “una activista compromesa amb el moviment BDS [campanya pel Boicot, les Sancions i les Desinversions a l’Estat d’Israel]”; s’hi afegeix Litprom, que afirma que la decisió de cancel·lar els actes es va prendre de comú acord amb mi.
El mateix crític de Taz, si és que ens hi podem referir com a “crític literari”, també va expressar una cosa que es pot considerar més o menys sofisticada, i això va fer que hi continués donant voltes. Afirma que alguns dels personatges de la novel·la, que són violadors i assassins israelians, no tenen nom ni rostre. És més o menys sofisticat perquè utilitza aquest comentari per introduir les seves opinions ideològiques, i no té en compte els altres personatges, que també són, inclosos tots els palestins, personatges sense rostre i sense nom. Probablement no assenyala el mateix sobre els personatges palestins perquè sempre els veu i se’ls imagina així, sense rostre i sense nom. I això és exactament el que em va permetre tenir una nova percepció sobre per què a la majoria dels textos que escric apareixen sempre aquests personatges sense nom i sense rostre, i no només a la meva última novel·la. Em vaig adonar que la sensibilitat literària amb què estic familiaritzada està marcada per aquesta absència de rostre i de nom que m’he anat trobant tota la vida a Palestina/Israel, i en altres llocs, en relació als àrabs en general, i no només als palestins, juntament amb altres comunitats “marginades”, en la manera com són representades pels sectors dominants. De sobte vaig entendre per què, durant tots els anys que he escrit, només m’he pogut sentir propera a personatges sense rostre i sense nom.
Mentrestant, Litprom continua afirmant que estan buscant un nou escenari i dia per celebrar l’acte. Quan em van informar de la cancel·lació, vaig contestar que no sé si estic disposada a seguir aquest pla, però que ja ho veuríem. Crec que si Litprom continua volent atorgar el premi a la meva novel·la, potser el servei de correus seria una bona opció. Me’l poden enviar per correu certificat, i jo podria fer una petita cerimònia amb el vell carter que normalment em porta qualsevol paquet voluminós o carta que cal signar. Em sentiria encara més commoguda amb un acte així, una forma d’intimitat desitjada, que reflecteix la de l’escriptura.
L’endemà que em notifiquessin la cancel·lació, vaig rebre un correu electrònic d’un dels meus editors que citava el que la Fira del Llibre de Frankfurt va anunciar en paral·lel com a declaració pública: volien donar més espai a les veus israelianes i jueves. En general, estic més que disposada a cedir el meu lloc, no només a la Fira del Llibre de Frankfurt en aquest cas, sinó a qualsevol persona que ho necessiti urgentment. Generositat; fer un pas enrere per permetre que algú tingui un lloc, un refugi, és el que jo, probablement com molts altres, he après de la literatura. La literatura ha sigut per a mi un terreny ètic des de la infància. En àrab, la paraula que designa literatura i ètica és la mateixa: adab. La declaració de la Fira del Llibre de Frankfurt, però, reflecteix una altra cosa. Reflecteix la lògica d’exclusió d’unes visions polítiques concretes que indiquen que “perquè això sigui, això altre no pot ser”, o que “aquest humà és més digne que aquest altre”. Aquesta és la lògica de les ideologies nacionalistes que veiem créixer, a Alemanya i a altres llocs.
De fet, un parell de dies després d’informar-me de la cancel·lació de tots els actes de la fira del llibre en què participava i no només del de l’entrega del premi, Litprom em va escriure en la mateixa línia indigna per dir-me que poden reprogramar un d’aquests actes, cosa que probablement van plantejar-se només després de constatar la consternació pública, no pas perquè es preocupessin realment per mi com a escriptora.
En la meva resposta vaig intentar allunyar-me de la indignitat infligida i vaig explicar que com que no soc el titella de ningú, cosa que ningú hauria de ser, tampoc soc el seu titella. Vaig escriure que potser Litprom, en els molts anys que fa que hi treballa, no ha entès bé les escriptores del Tercer Món a qui atorga el premi. Certament, no són uns titelles amb qui pugui jugar un privilegiat president europeu del Primer Món, i aquí no parlo d’una persona concreta, ni de gènere, ni d’ètnia, sinó d’una mentalitat.
Però després alguns, en defensa de la novel·la, han apuntat que s’hi fa referència a la història real d’una noia beduïna que va ser agredida sexualment i afusellada per soldats israelians al desert del Nègueb el 1949. Jo mateixa m’abstinc de fer aquestes referències i connexions entre la literatura i la realitat. Una obra de ficció és una obra de ficció, i també ho són les seves preocupacions. Potser aquí puc assenyalar les qüestions literàries que em van portar a tots els elements que van acabar donant forma a Minor Detail, incloent-hi el fons de la narració. Quan creixes a Palestina/Israel t’adones que el llenguatge va més enllà de ser una eina que es fa servir per explicar o comunicar. Pot ser atacat, pot ser maltractat, pot ser violat. La pregunta és: com pots confiar en el llenguatge quan també et causa dolor, quan t’abandona i t’has d’enfrontar a la crueltat tota sola, sense paraules? Això em va fer buscar formes narratives que el llenguatge permet, i les infinites possibilitats que pot amagar entre les seves capes, i que poden sorgir de l’amor que t’inspira, de l’amor que potser encara li inspires a ell.
De petita ja menyspreava la por, i alhora veia la manera com la gent del meu voltant actuava d’acord amb aquest sentiment. Per això vaig començar a entrenar-me contra la por. També em vaig preguntar: quina és la meva por més gran? Vaig concloure que era un punt concret de casa nostra, on la meva imaginació infantil em deia que vivia el monstre quan es feia fosc. Per entrenar-me, vaig demanar als meus pares que em deixessin sola a casa un vespre. Van ser prou bojos per fer-me cas. Al costat d’aquell punt, hi havia l’interruptor de la llum. Vaig apagar tots els llums de la nostra gran casa i em vaig posar a caminar cap a aquell lloc a les fosques, sabent que com més m’hi acostava, més m’acostava al monstre, però també a l’interruptor de la llum. Recordo fins avui l’últim moviment de la meva mà, el moment en què m’imaginava que el monstre m’atacaria, abans que arribés a l’interruptor de la llum. Però el monstre no va fer res, va ser prou amable per permetre’m encendre el llum i desaparèixer. Això per a mi segueix sent un recordatori de com superar les pors. Però dues coses segueixen sent immunes a aquest mètode. Dues pors, una relacionada amb el món, l’altra amb el llenguatge.
Tinc por que no arribarem mai al punt en què puguem mirar al nostre voltant i dir que l’avui és millor que l’ahir.
La segona por és perdre el llenguatge. Els últims dos mesos, aquesta por se m’ha fet molt present.
Totes dues pors em persegueixen també amb la mort d’uns quants escriptors que m’han donat vida. Muhannad Younis, Gilles Deleuze, Gherasim Luca, Primo Levi, Sylvia Plath. Tots es van suïcidar. D’alguna manera crec que els seus actes confirmen que les dues pors que tinc no són fruit de la meva imaginació, sinó que apunten als límits de la realitat; els límits del llenguatge.
