Fins sempre, Auggie Wren

Amb la Sílvia Puig, la meva amiga viticultora del celler En Números Vermells, parlem sovint de llibres. Just ahir, ella em preguntava, per WhatsApp, per l'última del Paul Auster, que no li acabava d’entrar. Jo li vaig dir: “És un testament”. Llavors em va preguntar: “Què vols dir?”, però de seguida em va enviar un missatge que deia: “Merda, m’he documentat...” Vam estar parlant, tot ahir, de Paul Auster i de la seva malaltia. De la ràbia que fan els que pregunten: “I a tu qui t’agrada més, el Paul Auster o la Siri Hustvedt?”, com si pel fet de ser parella ja s’haguessin forçosament de comparar. Avui al matí, doncs, hem parlat de nou d’ell, però d’una altra manera.

Passa que aquells escriptors, una generació o dues més grans que la meva generació d’escriptors, els que llegíem quan ja publicàvem, s’estan morint. Martin Amis, no fa gaire, i ara Paul Auster. Fa plorar i somriure pensar en ells escrivint i publicant per últim cop, sabent-ho. Martin Amis ho sabia, ho va dir al seu últim llibre: “Potser no escriuré res més”. Paul Auster ha volgut, amb aquest últim llibre, a mi m’ho sembla, dir-li a la seva dona que l’ha estimat. Ho fa a través de la novel·la. Ahir parlava amb un bon amic, vidu, i em va dir una cosa que em va fer esborronar de la seva vida: “Vam fer de la quotidianitat una aventura”.

És estrany l’amor o l’afecte que desperta en tu un artista i és estranya la pena que et provoca la seva mort. És una pena egoista –ja no tornarà a fer allò que a tu t’agradava– i és també una pena familiar. Et sembla que “el coneixies”. La Sílvia i jo ja no parlarem mai més de Paul Auster de la mateixa manera. Haurem de brindar per ell amb una de les seves carinyenes el pròxim cop que ens fem dos petons.