Fins quan resistirà l’escola?

L'escola continua oberta, però les classes s'estan buidant. Per manca de mesures sòlides de prevenció i anticipació, les escoles estan experimentant una gran desorganització, i les forces estan arribant al seu límit. Fins quan es podrà mantenir el desgavell? El cansament que s’ha anat acumulant aquests dos darrers anys podria estar a punt d’esclatar. La sisena onada els està afectant de ple i ho viuen com un tsunami: “caos, desgavell, campi qui pugui” deia un titular d’aquest mateix diari, recollint les veus de la comunitat educativa. Sí, les escoles estan obertes, i els docents segueixen al peu del canó, però ja no gosem dir que són segures. Les direccions, de manera molt especial —com en tota crisi—, són les que estan parant tots els cops. I no senten que els arribi el suport necessari per no naufragar. 

Fins ara hem dit que els mestres han salvat les escoles durant la pandèmia. Ara, tanmateix, estan cansats. Titulava així el seu article Gabriel Fernández, director d’institut: “Estem cansats”. Les direccions carreguen aquests dies amb tot el pes de la responsabilitat, sense prou autonomia ni reconeixement, ni recursos. Els directors i directores estan cansats d’animar docents desanimats, cansats de veure com s’hi deixen la pell, de rebre ordres i contraordres. Cansats de tranquil·litzar les famílies, de combinar la classe presencial i en línia. Estan cansats de gestionar baixes i substitucions, dels tests d’antígens i les receptes de farmàcia. Estan cansats de protocols i canvis de protocol, de molta burocràcia i preguntes sense resposta. Cansats de treballar set dies a la setmana sense descans. 

Però el més difícil de suportar és que estan cansats de no poder fer la seva feina. Cansats de veure que l’escola només és gestionar covid, conciliar més que educar. Cansats de la incertesa, i d’haver d’aparcar el seu projecte educatiu. Cansats d’haver de, suposadament, seguir innovant sense temps per a la reflexió pedagògica. Cansats, també, i molt, dels atacs al català a l’escola. Estan cansats de veure que són els nois i les noies, i en especial els més febles, els que n’estan rebent les conseqüències. Cansats d’un escenari que els fa anar a la deriva.

No havien estat mai així, tan al límit de les seves forces. No qüestionen la seva missió de mantenir l’escola oberta, no dubten de l’excepcionalitat del moment. Però comencen a dubtar seriosament de la seva capacitat de seguir resistint. Fins quan es podrà aguantar? Quin serà el preu d’aquesta resistència? Quines estan sent o seran en un futur no llunyà les conseqüències del que es viu aquestes setmanes? A més a més, figura que  tenim a la cantonada el desplegament per al curs vinent de la LOMLOE, que afecta la primària, l’ESO, la FP i el batxillerat… i les portes obertes a tocar, com si les escoles s’hi poguessin dedicar. A qui li toca decidir que és hora de renunciar i reordenar calendaris? 

Ho preguntava dimecres l’Antoni Bassas: si s’aixequen les restriccions a la restauració, la cultura, els gimnasos, el comerç, els actes religiosos i civils, quan es relaxaran el protocols a les escoles? El sistema educatiu del país ha arribat a un punt de tensió que fa que es comenci a parlar del perill d’un col·lapse. Els docents tenen molta raó de demanar més flexibilitat, més recursos, i que se’ls pregunti i escolti més. Volen participar de les decisions. No n’hi ha prou de dir-los gràcies i anar elogiant amb bones paraules el seu compromís. Calen més fets i oferir totes les possibilitats i els recursos que facin falta per a l’educació. Els directors es troben sols fent front a la crisi. I encara és més desolador el panorama d’una escola mal concertada, que s’exclama dels desavantatges que viu malgrat el seu ferm esperit de servei públic: tenen la mateixa responsabilitat amb menys recursos. 

La situació és d’urgència. Hi hauria d’haver una resposta tan excepcional com la situació que es viu. Quan un director d’escola i el seu equip no poden fer la seva feina, les conseqüències en termes d'aprenentatge, salut, benestar i abandonament són considerables per als nois i noies. Enmig de tant de patiment, pobresa, soledat i aïllament, obrir l’escola cada matí als infants i adolescents, i acollir-los quan arriben té més sentit que mai. Però no es pot obrir de qualsevol manera. L’escola no vol ser un servei de pàrquing perquè els pares puguin anar a treballar sinó per seguir educant i acollint els alumnes. Els docents hi són per acompanyar-los en el seu despertar a la vida, per ser al seu costat encara que sigui darrere una pantalla. Encara que avui els aculli un jove mestre substitut. L’escola ha d’obrir les portes perquè és el lloc on aprenen a conviure i a fer-se càrrec de la seva pròpia vida i les dels altres. Però també perquè només hi haurà un món postpandèmia, diferent de l'anterior, si l'escola participa en la seva construcció.