Fins on pensen arribar?
Durant cinc anys, a les reunions de govern he tingut asseguts a la meva esquerra el president Mas, la vicepresidenta Joana Ortega i el conseller Francesc Homs, i a la meva dreta la consellera Irene Rigau. Tots estan ara processats per raó d’un exercici pacífic del dret fonamental a la llibertat d’expressió, el 9-N. Jo no ho estic. És una situació personalment incòmoda que no intentaré explicar. No podria. Però com que he fet els mateixos mèrits que ells, he de concloure que la diferència de tractament és una decisió arbitrària i estrictament política. Una manifestació de quelcom molt pertorbador: la utilització de la justícia per part d’un govern que pretén limitar la lliure expressió d’opinions.
No és un cas isolat. Tenim, per motius similars, processada la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i un bon nombre de responsables municipals (Montse Venturós, alcaldessa de Berga; Joan Coma, regidor de Vic; etc.) i de ciutadans. La sanció al jutge Vidal n’és un altre exemple. Veiem com, lamentablement, l’Audiència Nacional sembla que no vol que ens oblidem que és una derivació del Tribunal de Orden Público del franquisme. Però el més greu és que el Tribunal Constitucional, o, més ben dit, una majoria de vuit membres (confesso que m’estranya que no sigui de set), no fa escarafalls a l’hora de ser el braç executor del govern central.
No sempre ha estat així. Hi va haver un temps en què el Tribunal Constitucional va ser molt respectat i en què els seus membres eren majoritàriament juristes de gran mèrit i de gran ponderació. Era un tribunal que entenia que les ambigüitats del text constitucional demanaven una tasca interpretativa que consolidés l’equilibri polític a què s’havia arribat a la Transició. En certa manera era el garant del manteniment del seu esperit. Va ser aquest tribunal el que, l’any 1984, va tombar la Loapa, i el que, l’any 1994, va resoldre a favor de la constitucionalitat de la llei de normalització lingüística del 1983, font del model educatiu català. Si el TC hagués persistit en aquest tarannà, potser avui Catalunya seria una entusiasta defensora de la Constitució. Però no ha estat el cas. Les forces involucionistes, molt principalment el PP i els influïts o condicionats per ell, van entendre que per assolir l’objectiu, intensament desitjat, de retornar a l’Espanya uninacional i hipercentralitzada els calia manipular i controlar el TC. I ho van aconseguir. En conseqüència van obtenir, l’any 2010, el vergonyós dictamen sobre un Estatut votat pels catalans, i tot el que ha vingut després i que és prou conegut.
Se’ns diu que hem de respectar la justícia. Sona bé. Però si no se’ns respecta, ¿com podem respectar? Personalitzant, ¿com podem respectar un president del TC que només cinc anys abans de ser nomenat escrivia, entre altres perles, “ El dinero es el bálsamo racionalizador de Cataluña ” i que, encara més greu, no ha considerat oportú excusar-se’n? És incomprensible, i fora dels millors referents internacionals, que un nomenament així fos possible.
Obrir la via sancionadora judicial, incloent-hi la penal, per condemnar exercicis pacífics de llibertat d’expressió va ser molt poc assenyat. Fins on pensen arribar? ¿S’adonen, els que l’han impulsada, dels límits d’aquesta via en el marc europeu en què vivim (afortunadament som a Europa, i que ningú es faci il·lusions: no hi deixarem de ser)? Són conscients d’on porta? En una democràcia, quan hi ha un conflicte entre el govern i els que practiquen la llibertat d’expressió entorn d’algun tema (religiós, cultural, polític, de costums...), i per més agut que sigui el conflicte, sempre acaba guanyant la llibertat d’expressió. Excepte, esclar, que es deteriori la democràcia: és el camí de Putin i d’Erdogan. I com que ni l’un ni l’altre tenen cabuda a la Unió Europea, he de concloure que la via repressiva de la llibertat d’expressió està condemnada al fracàs. Deixarà, però, moltes ferides que ens podríem estalviar. Diagnosticaven bé, dit sigui de passada, els que, des de les posicions més dures i intolerants, van criticar el govern central per “permetre” el 9-N. Efectivament, el 9-N es va poder fer perquè, per un moment, l’actitud del govern central va semblar ser la de no interferir en la celebració de l’exercici participatiu. Era l’actitud correcta i intel·ligent, la que hauria d’haver portat a admetre amb naturalitat la legitimitat del sobiranisme català. Però va ser només un moment. La inconsistència de canviar d’actitud a posteriori i de prendre la via morta de la repressió aprofundeix el precipici, trenca ponts i agreuja el conflicte. No serveix, en absolut, als interessos a llarg termini ni d’Espanya ni d’Europa.
