Hi ha uns versos del poema “Esperant els bàrbars”, de Kavafis, que diuen així: “De què ve al Senat aquesta inacció? / Per què seuen els senadors i no legislen? / És que els bàrbars arribaran avui. / Per què han de fer lleis ja els senadors? / Les dictaran els bàrbars quan vindran”. Són versos coneguts, i temibles: aplicables a moltes situacions de la vida, parlen també de què succeeix quan els governants de la cosa pública no fan la seva feina, o la fan malament. Succeeix que faciliten l'arribada dels bàrbars, la puixança dels enemics dels ciutadans, mentre ells perden el temps en absurdes bregues de poder.
Aquest dijous s'ha aprovat al Congrés la llei d'amnistia, una fita veritablement històrica que no ha arribat a temps d'evitar, ni de pal·liar, una pífia igualment històrica produïda poques hores abans al Parlament de Catalunya. L'avançament electoral no era ni necessari ni convenient a l'interès general; sí que n'hi ha que pensen que ho pot ser per als seus interessos de partit i, fins i tot, personals.
La decadència també és una qüestió d'insistència. De perseverança. De la mateixa manera que per avançar cal creure en allò que es fa, per retrocedir o per anar per avall també cal anar-hi amb convicció. Els partits catalans, de dreta i esquerra, s'acusen els uns als altres d'actuar per partidisme, i s'ha d'admetre que tots tenen raó: tots actuen per un partidisme descarat i desencoratjador. Fan veure que s'escandalitzen dels càlculs electorals de l'adversari mentre compten amb els dits els rèdits que poden treure d'una situació que torna a paralitzar el país en aquesta espècie de campanya electoral perpètua, tan embafadora i estèril, a què ens han dut a viure.
Sigui quin sigui el resultat de les eleccions del 12 de maig, no es mourà de les coordenades previsibles. No hi haurà cap majoria absoluta i, per tant, haurà de governar el bloc independentista (tenint en compte que l'odi entre ERC i Junts és cada dia més accentuat, encara que no sembli possible accentuar-lo més), un tripartit (previsiblement amb Salvador Illa com a president) o la sociovergència (també amb Illa a la Casa dels Canonges). No hi ha més combinacions. En cas de governar els independentistes, caldria veure si ERC s'avindria a fer president un Puigdemont imbuït d'aquest messianisme reescalfat que des de Junts pregonen als quatre vents. O al contrari, si Junts tornaria a engolir el granot de fer president un Pere Aragonès a qui han dit absolutament de tot, i que certament s'ha cremat molt en poc temps. Les dues coses semblen improbables.
De manera que hi ha molts números que la darrera estació del viatge cap a Ítaca sigui fer president un socialista espanyolista. Mentrestant, seran temps (encara més) propicis per als salvapàtries, els demagogs, els que tenen afany de protagonisme i els intoxicadors del debat públic. Seran temps cada dia millors per als bàrbars, per a les propostes d'extrema dreta, il·liberals o directament neofeixistes, que poden atreure una ciutadania cansada d'anar de decepció en decepció.
