Finestrals antològics i banyeres gegantines

Avui, caminant per Barcelona, m’he fixat en dos finestrals antològics. L’un, en un edifici d’oficines fet de tribunes de vidre de planta hexagonal, a la cantonada Muntaner amb Travessera de Gràcia, permetia veure els dentistes abraonats sobre els pacients a la primera planta, i tot de despatxos ocupats a les altres plantes, i la clàssica imatge de la conversa per telèfon amb els peus sobre la taula. Era com un 13 Rue del Percebe, versió oficines. He pensat que si tots els edificis tinguessin finestrals com aquests, probablement no ens sentiríem tan sols caminant pels carrers deserts, aquests dies tan grisos. 

L’altre finestral és al Poblenou, i cal contemplar-lo de nit. És la cantonada d’un edifici d’habitatges en una illa prop de la plaça Tísner, que espio sempre que surto de Betevé. És una torre de pisos protegits, distribuïts amb tant d’encert que les cantonades s’han reservat als menjadors. I els nous residents (l’edifici ha estat molts anys en obres) s’hi han instal·lat fa poc i ho han entès a la perfecció: han omplert els menjadors de prestatgeries de llibres, de manera que des del carrer, i de nit, es veuen les cantonades il·luminades amb tons grogosos i s’hi veuen les altíssimes prestatgeries al fons. Quina sort, viure en una planta alta d’un edifici tan bonic, i ser amant dels llibres! Manuel de Solà-Morales parlava de la importància de les cantonades per a les ciutats, i si fóssim Borges ens fixaríem en les cantonades de les cantonades, que són les peces dels habitatges que tenen finestres a dues orientacions i atreuen les nostres mirades. Les cantonades allarguen la profunditat dels carrers, i les diferents altures i pisos superposats fan un efecte escenogràfic que percebem de manera inconscient quan travessem els carrers.

Les finestres són importantíssimes. Ho són tant que les presons no en tenen. Viure sense finestra és castigar els habitants de l’interior, i també impedir la relació amb l’exterior. Les galeries, els balcons, les finestres altes de forjat a forjat i els murs cortina acosten les cases als carrers, i això fa ciutats més interessants. El poder de les finestres és tan gran que una bona resolució de les finestres i dels usos a les cantonades pot resoldre un barri sencer. És la macla entre l’espai públic i un espai privat que es fa més cívic en la mesura que pot ser contemplat. El despatx del dentista a l’edifici de Muntaner i les llibreries dels pisos protegits al Poblenou baixen al carrer amb el simple gest de la mirada. És aquesta creativitat desbordant la que fa grans les ciutats, i no el volum d’oficines ni les normes obsessionades per criteris econòmics.

Quan era petita anàvem tot sovint al Jardí de la Torre de les Aigües, a Roger de Llúria amb Consell de Cent, una obra magnífica de Carme Ribas i Andreu Arriola. Va ser un projecte pioner per recuperar els interiors d’illa, al qual s’accedia per un passatge esventrat en una finca centenària. Ens hi vam remullar molts anys, en aquella piscina que només ens cobria d’aigua fins a les cuixes. Hi vaig tornar aquest estiu, i el passatge estava igual, les magnòlies frondosíssimes, però ja no hi deixaven banyar les criatures. Es veu que ara molesten tant les rialles, els crits i les veus infantils, que l’han anomenada “la platja de l’Eixample”. I l’aparell municipal s’ho ha pres seriosament, i diu que en “canviarà els usos”. Però, per a mi, les sonometries, els tancaments i la claudicació política per no fer empipar els veïns són un camuflatge dels privilegis. Feia trenta-cinc anys que funcionava aquest espai, i ara molesta? Quin nivell cívic i cultural té una ciutat que aclama Cerdà mentre desmunta el primer interior d’illa d’ús públic, tal com ell hauria somiat?

Auguro un futur negre a les cruïlles pacificades si el criteri és atendre les queixes pel soroll per la via de tancar espais com aquest, que eren únics perquè permetien la col·lisió espontània de grans i petits sucant els peus en una petita bassa. Una illa de cases és com un poble petit de Catalunya, que quan obre l’espai interior d’illa a la resta de la ciutat, acull molta més gent diversa i la protegeix del brunzit dels carrers. Si triomfa l’organització veïnal reaccionària, quina autonomia política ens espera?

Potser l’Eixample és mort, i això és un signe més d’inanició. Però si aquest és el cas, això és una oportunitat per a altres barris de nova creació, habitats per persones amb menys privilegis i menys manies, per projectar amb creativitat desbordant. Als llocs que encara estan per fer, recomano aspirar a màxims; dissenyar espais inesperats, de finestrals antològics i banyeres gegantines, jardins penjants i cantonades que siguin miradors. Només la creativitat desbordant i els espais públics generosos crearan llocs que valgui la pena trepitjar. Cap normativa demana dissenyar per a l’intercanvi, acollir gent d’altres barris, fer espais on les criatures gaudeixin o fer finestres generoses, però en això consisteix l’ofici d’arquitecte i no es pot claudicar.

Maria Sisternas és arquitecta i consultora