Com financem la transició energètica?

Després d'evitar durant anys tota menció explícita a la causa principal del canvi climàtic, els negociadors de la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (COP28) de l'any passat a Dubai finalment van acordar advocar per "la transició cap a l'eliminació dels combustibles fòssils". Però una pregunta incòmoda continua ocupant un lloc preponderant: com es finançarà aquesta transició? Com va observar recentment Simon Stiell, cap climàtic de l'ONU, "és extremadament obvi que les finances són el factor decisiu en la lluita mundial contra el canvi climàtic".

Les finances climàtiques seran el tema més important tant a la COP29 d'aquest any a l'Azerbaidjan com a la COP30 del Brasil el 2025. Més enllà dels diners recentment compromesos per al nou fons "per a pèrdues i danys", que ajudarà els països en desenvolupament a bregar amb el canvi climàtic, el finançament actual és insuficient. Segons les estimacions de la Unió Europea hem d'invertir 1,5 bilions d'euros a l'any a partir del 2031 per reduir a zero les emissions netes per al 2050, i es preveu que els països en desenvolupament (amb l'excepció de la Xina) necessitaran 2,4 bilions de dòlars a l'any per al 2030. Només el Brasil haurà de destinar 200.000 milions de dòlars a l'any per complir els seus objectius de reducció de les emissions per al 2030.

No hi ha solucions simples, el lent creixement i les condicions monetàries restrictives posteriors a la pandèmia impliquen que fins i tot els països rics tenen un marge fiscal limitat. Encara que a tot arreu es necessita més capital privat, n'hi haurà menys per als països amb ingressos baixos i mitjans, a causa dels recàrrecs a què han de fer front quan sol·liciten crèdits per a projectes verds.

Necessitem noves polítiques audaces per mobilitzar el finançament públic, i hi ha bons motius per imposar impostos progressius a les activitats intensives en carboni i a la riquesa extrema.

Els impostos són l'instrument estàndard dels estats per aconseguir fons de manera fiable i a gran escala, i així poder comprometre's a despeses i plans d'inversió a llarg termini. Especialment en el cas dels països en desenvolupament, els impostos resulten més útils que el finançament preferencial. A més, amb nous impostos els països podrien disposar de recursos addicionals i destinar-los a inversions relacionades amb el clima, de manera que evitarien haver de reassignar els fons escassos dels pressupostos existents. Amb un impost del 0,1% a les transaccions financeres es podrien obtenir a escala mundial 418.000 milions de dòlars a l'any, i un gravamen relativament modest de 5 dòlars per tona a les emissions de diòxid de carboni recaptaria 210.000 milions de dòlars a l'any.

Des de fa molt, el Fons Monetari Internacional defensa els impostos a les emissions de CO₂ i a l'extracció de combustibles fòssils, tant com a font de finançament climàtic com per incidir sobre els incentius, garantint que els que contaminen paguin. La recaptació addicional per aquests impostos permetria als països amb ingressos alts (els principals emissors en termes històrics) complir la seva obligació moral amb els països més pobres i vulnerables: tal com estan les coses, l'assistència financera dels països rics als països en desenvolupament ha de ser més gran que el compromís anual actual de mil milions de dòlars.

Els impostos a la contaminació també contribuirien a compensar la desigualtat a l'interior dels països: fins i tot a les economies amb menys emissions històriques i per càpita hi ha una bretxa significativa entre la contaminació causada per la major part de la població i la causada pels que més emeten. Segons l'economista Lucas Chancel, la "desigualtat de carboni" és més gran a l'interior dels països que entre ells, i reflecteix les desigualtats en l'ingrés i la riquesa. Això no ens hauria de sorprendre, ja que al món l'1% més ric emet el mateix que el 66% més pobre.

El ciutadà comú és conscient d'aquesta injustícia, que, de fet, constitueix una amenaça cada cop més gran a la nostra capacitat per crear i mantenir el consens polític sobre les polítiques climàtiques eficaces. Els impostos per garantir que els que estan en millor situació econòmica i més emeten paguin el que els correspon ajudarien molt a convèncer el públic que la "transició justa" és més que un eslògan buit.

Però encara que la teoria ofereix bones justificacions, l'adopció i implementació d'aquests impostos resulta difícil. El capital, les persones (especialment les riques) i les emissions travessen fàcilment les fronteres, cosa que soscava l'eficàcia dels règims fiscals estatals i regionals. Encara que la cooperació impositiva transfronterera mai no és fàcil, un acord internacional oferiria als països més eines per actuar sobre els seus propis recursos i els permetria protegir els que més ho necessiten. El multilateralisme seria beneficiós per a tots els països.

Hi ha senyals encoratjadors que els impostos estan deixant de ser un tabú per als polítics: el text que van acordar totes les parts de la COP28 sol·licita explícitament "accelerar la implementació en curs de noves i innovadores fonts de finançament, inclosos els impostos". I el novembre de l'any passat els estats membres de l'ONU van aprovar una resolució per establir la Convenció Marc per a la Cooperació Fiscal Internacional, que obrirà el camí a un enfocament més just per fixar normes a escala mundial.

Actualment, el G-20, liderat pel Brasil, està avaluant un impost mundial mínim als 3.000 milmilionaris del món, que actualment paguen una taxa real molt inferior a la de la resta de la població. L'Observatori Fiscal de la UE estima que amb un impost del 2% a la seva riquesa –adequadament coordinat– es podrien recaptar 250.000 milions de dòlars l'any.

Aprofitant aquest impuls, un grup divers de països va llançar un nou grup de treball internacional per a assumptes fiscals (està presidit conjuntament pels líders de Kènia, Barbados i França, i el seu mandat és explorar polítiques fiscals capaces de recaptar l'equivalent, almenys, al 0,1% del PIB mundial per finançar el desenvolupament sostenible i l'acció climàtica). La qüestió no és prescriure una única solució per a tots els països, sinó avaluar –aprofitant un conjunt divers d'experts i perspectives– els obstacles polítics i tècnics que afronten moltes de les opcions factibles.

Hi ha moltes opcions disponibles, com els impostos a l'aviació i el transport, així com a l'extracció de combustibles fòssils i a les transaccions financeres. El grup de treball procura ajudar-nos a entendre millor com es poden aplicar equitativament aquests impostos, cosa que podria establir les bases per a un acord sobre polítiques específiques.

La justícia tributària pot ser un multiplicador poderós per accelerar la transició justa. Amb l'aportació de nova informació empírica i l'enfortiment de la confiança i la cooperació entre estats, el nou grup de treball pot ajudar a combatre les injustícies que resideixen al cor de la crisi climàtica, i a alliberar els recursos necessaris. Reduir la càrrega sobre la gent i els països pobres no només constitueix una obligació moral, és a més un requisit per comptar amb el seu suport en una transició que sense ells és impossible.

Copyright Project Syndicate