Acabava l’article d’ara fa dues setmanes plantejant aquest repte, avançant que la resposta no era fàcil, i prometent que ho tractaria en el següent. Explicava fins a quin punt era evident que estàvem entrant en una nova etapa de la història humana que exigia canvis profunds per assegurar la continuïtat de la nostra vida en la terra, fent que els augments demogràfics no afectin profundament ni la sostenibilitat ecològica (canvi climàtic i esgotament de recursos) del planeta, ni la sostenibilitat social (benestar, equitat i convivència) de les persones. Repasso ara què és el que ens caldrà fer i insinuo d’on poden sortir els recursos financers que necessitarem. Avanço que per fer-ho caldrà revisar el contingut d’algunes de les paraules que utilitzem actualment de forma molt freqüent al parlar del nostre model de vida i de consum, com són desenvolupament, creixement, progrés, benestar, desigualtat, equitat, eficiència, eficàcia, estalvi, despesa i reutilització.
1. Revisar el sentit i canviar l’ús dels mots. Des de fa unes dècades van quedant cada cop més clares algunes coses. Veiem com els processos que anomenem de “desenvolupament” i de “creixement” no sempre podem anomenar-los de “progrés”, ja que no sempre augmenten el benestar de les persones, perquè molt sovint el creixement econòmic va acompanyat d’un augment de les “desigualtats” i no d’una reducció, i aquesta és un element fonamental del “benestar”.
En segon lloc, estem massa acostumats a confondre el “benestar” amb la capacitat de disposar i de disfrutar de recursos físics i materials, quan la realitat és que el benestar té un component immaterial que és tant o més important (salut, formació, convivència familiar i social i cívica...). És per això que és tan important l’existència, la millora, la bona gestió i el finançament suficient tant d’infraestructures com de “serveis públics”, i que l'accés personal tant als uns com a les altres sigui fàcil per a les persones que els necessitin.
I, en tercer lloc, l’evidència que la sostenibilitat de cara al futur de tot el que estem millorant està absolutament condicionada al model d’utilització per part nostra de tots ells. I aquí és on és necessari i obligatori posar en primer lloc paraules com desmaterialització, autolimitació, utilització compartida, reutilització i estalvi.
L’espècie humana es troba en la necessitat de canviar de model i d’invertir quantitats importants d’esforços personals i de recursos financers per evitar que es facin reals les males perspectives que ara tenim davant.
2. Més impostos, més Europa, més copagament i més col·laboració publicoprivada. Quatre idees que val la pena considerar. Per ser capaços de revisar l’estructura del model social i de consum, ens veurem obligats a incrementar força la despesa tant en infraestructures públiques com en serveis públics d’accés general i gratuït. Això significa augments importants dels impostos, i gran creixement de la dimensió burocràtica del sector públic. Crec que hem d’evitar que tant una cosa com l’altra sigui exagerada, perquè pot provocar refús ciutadà i dificultat en la millora de l'eficiència i de la qualitat dels seus resultats, d'allò que coneixem com a “productivitat”, i que aquests dies està tan de moda.
No puc deixar de pensar que una de les raons de la notable pèrdua de productivitat dels estats europeus en relació amb els EUA i la Xina és la manca de potència que suposa una organització fragmentada competint amb dues grans organitzacions més voluminoses. Crec que estem cometent un gran error en la lentitud en la construcció d’una UE real, que conservant el caràcter plural tingui una organització de tipus federal.
Crec també que calen uns importants augments d’impostos personals als patrimonis i a les rendes altes, però que per evitar exageracions s’haurien de substituir possibles augments fiscals de caràcter general per aportacions de copagaments de diferents proporcions per als serveis públics. Crec que un copagament ben estudiat augmentaria molt la consciència i la responsabilitat tant dels treballadors públics com de tots els usuaris.
I penso, finalment, que encara que també caldrà augmentar la càrrega fiscal sobre les grans empreses, sobretot en alguns sectors (financer, energètic, plataformes...), cal que també se substitueixi part d’aquesta pujada impulsant molt la realització d’activitats de col·laboració publicoprivada de forma que els objectius empresarials deixin de ser exclusivament el benefici i la retribució als propietaris, per afegir-hi unes finalitats de cooperació marcades pel sector públic que serveixin per fer front als reptes de tipus ecològic i social que estem patint, als quals poden ajudar molt a resoldre tenint en compte que se'ls suposa una eficiència empresarial superior.
