«Si la gent entengués com rutlla el sistema financer,
crec que hi hauria una revolució abans de demà al matí»
Henry Ford
Des que els dos mots combinats han entrat en escena, després de les eleccions catalanes i enmig de l’agenda política del moment, que no deixo de barrinar-hi. I el que queda de neurona, a aquesta alçada del curs, va recuperant el cúmul de finançaments singulars acumulats que som –i alhora, que no ens deixen ser. Alguns d’ells són estructurals, d’altres són paradoxals i d’altres, definitoris del moment que vivim. I la neurona es mareja, és clar. El més recent, que no anecdòtic, podria ser el de la Fórmula 1. Mentre vèiem com un cotxe de competició derrapava a tot drap –i a tot fum– a la zona de baixes emissions de Barcelona, una de les ciutats més contaminades d’Europa, era imperatiu rememorar que la factureta del forat del Circuit de Catalunya ens ha costat la cremada de 12 milions d’euros públics. Podríem afegir la Copa Amèrica –50 milions d’euros i un contracte draconià on s’hi detalla que, en cas de beneficis, l’últim a veure un duro seran les administracions públiques que el financen. O el Mobile –150 milions d’euros pel cap baix entre 2012 i 2021. Només poso les xifres i anticipo la reflexió: molta inversió pública per a molts guanys privats; socialització de costos i privatització de beneficis, en l’estela d’acabar pagant festes privades sense cap retorn social. El turisme, sí, deixa molts milions, però els deixa en llocs molt concrets –a quin preu, amb quins costos i amb quina factura endossada a la ciutadania? Mil preguntes per a cada tupinada.
La qüestió, canícula financera i sovint tan tafurera, és que rebobinar per la memòria econòmica recent del país cou i dol, en comprovar, per enèsim cop, com ens plomen des de fa tant –i amb tanta impunitat. Com un record d’infantesa, adolescent i ingenu, em ve al cap quan a classe, a la UAB, ens explicaven els comptes de la moratòria nuclear espanyola dels anys vuitanta –és a dir, el cost de no construir més centrals i la compensació milionària a les empreses nuclears. Amagadeta al rebut de la factura elèctrica, la vam estar pagant durant 19 anys, entre 1995 i 2015, per valor de 5.717 milions d’euros. M’estalviaré com es van privatitzar algunes empreses públiques –Telefònica, Endesa, Repsol o Tabacalera– gairebé regalades. En dues dècades privatitzadores –entre l’impulsor Felipe González i l’accelerador José María Aznar– es van vendre 75 empreses públiques a preu de saldo, i ara tot són planys. No m’estalviaré el criminal i singular finançament del cicle militar-industrial espanyol, tan cínicament assistit pel sector públic. El govern més progre de la història, caldrà recordar-ho cada dia, continua sent el més militarista. I totes les previsions apunten que encara ho serà més. Amb un matís no menor: el mite otanià del 2% del PIB està més que superat al Regne d’Espanya, com recorda la impagable tasca del Centre Delàs. Ara com ara estem al 2,17%, amb 27.617 milions d'euros.
Però si entrem en la matèria concreta que remet a la reaparició sobtada, però antiga, del meló de sempre, el lloc comú i evident seria reconfirmar que, per finançament singularíssim i secular, el de Madrid. I no ho dic com a tòpic típic, ho acaba de dir la Hisenda espanyola: 127 euros d’inversió per cada ciutadà a Madrid, per 66 a Catalunya. Al desori s’hi ha sumat aquesta setmana Foment del Treball titllant d’escandalós els 42.000 milions de dèficits en infraestructures –l’estació de la Sagrera, que havia d’estar operativa el 2012, s’espera ara pel 2027. Mentrestant, la Generalitat continua estimant en 22.000 milions anuals el desequilibri fiscal català, que llinda el 9,6% del PIB. I a la veu patronal de Foment, ves quines coses, s’hi ha sumat una inesperada veu dimissionària de Vox al País Valencià, que critica el partit per oblidar l’infrafinançament del país. Mentrestant, l’altre dia llegia, contra el mite dels fons voltor, l’arrelament del capitalisme rendista català –6.000 milions anuals que reben pel preu desbocat de l’habitatge. I vaig recordar que un 30% de la societat catalana no es podrà permetre enguany ni una sola setmana de vacances fora de casa: segurament perquè estan pagant les vacances d’altres.
I arribem al detall del singular finançament públic, camí singularíssim d’un delicte crònic com és el frau fiscal. La resposta han estat quatre amnisties fiscals: perdonar els que més tenen perquè continuïn tenint més –la democràcia explicada al detall a la canalla. Però singular, per indecent, va ser el que va reblar el Constitucional a propòsit de la darrera amnistia: que la darrera era del tot il·legal, però que no en pensava anul·lar cap dels efectes –és a dir, perdonar 3.000 milions d’euros. Ara bé, per finançament singular, estructurat i acumulat, el de la banca convencional –que sí, que ja, que la banca sempre guanya, coi. Al rescat públic que mai no han retornat –50.000 milions d’euros– cal sumar els beneficis nets de 26.000 milions d’euros, en màxims històrics, registrats durant 2023. Parlem? Enguany ja han augmentat els guanys un 17% respecte al mateix període de l’any passat. Més singular –singularíssim– és el tema de la banca europea. El BCE li va concedir durant 2023 144.000 milions d’euros de beneficis extraordinaris, retribuint-los els dipòsits al 4%, mentre de mitjana l’estalviador en rep un 0,35. O les elèctriques i els mal anomenats beneficis caiguts del cel, que no cauen del cel, pugen de les nostres butxaques. 6.000 milions de beneficis durant un 2023 en què se’ns va dir que pujava pel context de la maleïda guerra. O les farmacèutiques, que durant els anys 2021 i 2022, entre la covid-19 i el suport públic van tenir beneficis de 90.000 milions d’euros. Marges de benefici –beneficis de sangoneres– que oscil·laren entre el 49% i el 76%.
Podríem passar al detall, perquè hi ha casos més concrets que ho expliquen tot. La història del Castor de Florentino Pérez la saben tota –a raó de 1.650 milions que vostès pagaran al rebut del gas fins l’any 2044. Més distreta, de pública distracció, és l’operació d’Amazon al Prat de Llobregat: la Generalitat li va vendre un terreny per 30 milions d’euros el 2015. El 2018 el gegant global s’ho venia a un fons inversor coreà per més de 150 milions d’euros. N’hi ha molt més: l'L9 del Metro havia de costar 2.000 milions i n’ha costat 19.000. Podríem concloure, amb l’estimat Jorge Riechmann, que aquest capitalisme crepuscular i singular ens ho prendrà tot i, a canvi, ens regalarà uns smartphones perquè ho puguem veure i ho puguem compartir a les xarxes socials. Que els números quadren però mai donen.
Arribats al darrer paràgraf, gairebé no m’atreveixo a fer la suma aproximada de tots aquests furts –però vigili, que el carterista del metro sempre observa els despistats. És massa obvi que la xifra resultaria astronòmicament pornogràfica i escandalosament vergonyosa. Però no, es veu que no: el risc sistèmic i l’enemic públic número u de les nostres societats no són els robatoris estructurals a plena llum del dia. Es veu que són 347 menors migrants no acompanyats que fugen de països empobrits. Incendis globals sense extintors democràtics potents, l’esquerda mundial, sense esquerra global, es veu a simple vista i aquest estiu la tornarem a veure amb letal indiferència. Un altre estiu en què la diferència singular serà entre ser turista o ser migrant. Una diferència abissal. Radical. Gairebé criminal.
