Finançament: la caixa dels trons
La mitologia grega ens regala nombroses metàfores per entendre les tensions del món contemporani. Una de les més conegudes és la història de Pandora, la primera dona mortal, a qui els déus van regalar una capsa amb la condició que no l'obrís mai. Però, consumida per la curiositat, Pandora va acabar obrint-la i va deixar escapar tots els mals que contenia: la guerra, la pobresa, les malalties... i només va quedar l'esperança al fons. Aquest mite ens serveix per il·lustrar el conflicte permanent que genera el sistema de finançament autonòmic a l’estat espanyol, que sempre té Catalunya com a principal damnificada i, alhora, com a principal ase dels cops.
L’acord polític assolit fa poques setmanes entre Esquerra Republicana i el PSC per establir un finançament singular per a Catalunya, que inclou la recaptació de tots els impostos per part de l’Agència Tributària catalana i preveu una quota de solidaritat que garanteixi un increment substancial de recursos per a la Generalitat, ha obert la caixa dels trons a Espanya.
Utilitzant la fórmula clàssica, que ja va explotar per anar en contra de l’Estatut, el Partit Popular ha cregut que té un filó de vots si aconsegueix presentar el PSOE com el que dona privilegis als catalans i treu el pa de la boca de la resta de ciutadans espanyols. Fa una setmana, els barons populars van signar un document rebutjant la negociació bilateral entre Catalunya i l’Estat i la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, ha dit que només es reunirà amb Pedro Sánchez a la Moncloa si no es parla de finançament. Però, l’endemà mateix, el president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, va dir just el contrari: vol parlar amb el president espanyol de diners i no renunciarà a la condonació d’una part del deute autonòmic, també pactada amb ERC, que en el cas de Catalunya és de 15.000 milions d’euros.
El sistema de finançament autonòmic espanyol és el pilar de l'Estat de les Autonomies, dissenyat per dotar les comunitats autònomes de recursos per prestar serveis com ara l'educació, la sanitat i els serveis socials. Però, tot i les reformes i els pedaços que s’han fet, mai s’han corregit les desigualtats i els greuges entre territoris. La consolidació d’un sistema en què Catalunya és la tercera a aportar recursos i la catorzena a rebre’n és aplaudit per determinades comunitats, però és insostenible per a Catalunya, que no pot mantenir la qualitat dels serveis públics d’un país de 8 milions d’habitants amb un infrafinançament crònic.
La mostra més clara del greuge històric que pateix Catalunya l’ha posat en evidència el president de la Junta d'Andalusia, Juanma Moreno Bonilla, que ha alçat la veu per dir que està en contra del finançament singular per a Catalunya perquè suposaria que els andalusos tinguessin uns hospitals de menys qualitat. Ras i curt, admet que li sembla bé perpetuar el maltractament fiscal als catalans per continuar aprofitant-se’n.
Com en el mite de Pandora, el debat sobre el finançament autonòmic sembla haver alliberat una sèrie de tensions que són difícils de controlar. Les comunitats autònomes, cada una amb les seves particularitats, reivindiquen un model que consideren més just per als seus interessos i, sense explicar on és el truc, el govern espanyol assegura que després d’un nou model de repartiment totes les comunitats hi sortiran guanyant. Això només seria possible si, per la via dels impostos, l’Estat generés més ingressos, cosa que sembla poc probable que passi.
Ja hem vist que el sistema de partits espanyol pot gestionar conflictes polítics d’alt voltatge com la llei d’amnistia, però la cosa es complica quan es parla de les coses de menjar. Tocar el sistema de finançament és tocar l'os. És l’autèntica línia vermella. Res genera més resistència que fixar unes noves regles per repartir els diners. Mentre els catalans, pacientment, paguen la festa i es conformen amb rebre menys del que generen durant dècades, tot va bé, però quan això es posa en qüestió tothom es posa a la defensiva. També hi ha nervis entre els barons socialistes, com el president de Castella-la Manxa, Emiliano García Page, que sempre diu i fa el mateix que el PP: ara es queda tan ample defensant que “la riquesa de Girona és tant meva com seva” per justificar que es mantingui el model actual.
Curiosament, el debat i els acords sobre el finançament català, que obre la caixa dels trons a l’Estat, arriba en un moment de debilitat de l’independentisme, que sap aprofitar la feblesa parlamentària dels socialistes a Catalunya i a Madrid. En aquest context, farem bé de no deixar-nos endur pel derrotisme i de saber interpretar bé les oportunitats de cada moment polític. L’última cosa que quedava a la capsa, abans que Pandora la tanqués, era l’esperança.