Un altre finançament, sisplau

Salvador Espriu va escriure Una altra Fedra, si us plau a petició –insistent– de Núria Espert. L'obra va ser escrita l'any 1977 i estrenada el 1978: eren els anys dels miratges de totes les llibertats possibles, quan Franco havia mort (el franquisme no) i s'havia de començar un nou règim democràtic, de cap i de nou. Després no va ser tan nou, i segur que molt menys democràtic del que molts imaginaven. O, si ho voleu dir així, democràtic però d'una altra manera. El 1978 es va aprovar la Constitució, i el 1979, l'Estatut de Catalunya. El març de 1980 es van celebrar les primeres eleccions al Parlament, que va guanyar CiU, liderada per Jordi Pujol. Durant l'estiu del mateix any, el govern espanyol de Suárez va oferir al conseller d'Economia de Pujol, Ramon Trias Fargas, un concert econòmic per a Catalunya a l'estil del del País Basc, però el negociador català va refusar l'oferta. Pujol ho ha negat no fa gaire, però el qui era aleshores homòleg de Trias Fargas al primer govern autonòmic basc, Pedro Luis Uriarte (conegut també com a PLUS, perquè de segon cognom és Santamarina) ha insistit repetidament que ell va ser testimoni de com la proposta del concert era refusada per la part catalana. Els qui creuen la versió defensada per Uriarte diuen que el primer govern Pujol va renunciar al concert (pensaven que ja anirien negociant amb el cove del peix) a canvi de les competències en educació. Per salvar la llengua i l'escola catalanes.

Fos com fos, el setembre del mateix any 80 Catalunya va quedar inclosa dins les comunitats regulades per la Lofca, allò que se'n diu el règim comú autonòmic. I d'aleshores ençà, l'infrafinançament ha estat la pauta que ha patit Catalunya en la seva relació amb l'Estat (una pauta que comparteixen també les Balears i el País Valencià, sigui dit de passada). I d'un temps ençà, la sortida a l'infrafinançament sembla la casella de sortida en matèria d'autogovern a la qual van i venen els partits sobiranistes quan volen fer un back to basics, més per obligació (no tenen forces per demanar més) que per una altra cosa. Artur Mas va proposar un pacte fiscal que va rebre un cop de porta als morros per part de Rajoy (que va propiciar el “desviament” de Mas cap al procés independentista, amb totes les conseqüències que això va tenir).

Ara, ERC s'acomiada de la presidència de la Generalitat presentant la proposta d'un finançament singular per a Catalunya, negociat de forma unilateral amb l'Estat. A Junts no li interessa perquè no és una proposta seva, Illa està disposat a parlar-ne perquè l'aritmètica de la investidura que vol dur endavant l'hi obliga, i Pedro Sánchez pensa entonar-lo (això vol dir rebaixar-lo) juntament amb les fotos que anuncia que es farà amb Junqueras, Puigdemont i Rovira, quan tornin aquests dos últims. Com a revisitació que era, Una altra Fedra, si us plau va acabar sent una versió metateatral i irònica del mite de Fedra. Pel mateix motiu (és una represa d'un tema antic), el finançament singular pot acabar sent una metaproposta. Irònica, segurament.