El grup d’Economistes pel Benestar i un conjunt d’entitats econòmiques han publicat recentment (2023) les dades del finançament de dècades de la Generalitat en el manifest Cal gestionar els recursos propis per millorar el benestar i la competitivitat de Catalunya. La síntesi ens diu que si Catalunya és la segona comunitat autònoma per capacitat fiscal, en el moment de rebre finançament se situa a la desena posició i a la catorzena en valor de paritat de poder adquisitiu. En la catorzena de quinze comunitats, la penúltima, deixant de banda les dues forals, que volen encara més alt. Doncs bé, aquest fet seria plenament inconstitucional, si ho jutgem a la llum de la sentència del TC sobre l’Estatut de Catalunya, un llarg text, una part del qual tracta el finançament. Cal una explicació pas a pas.
La sentència diu que una cosa és el finançament regular dels serveis públics fonamentals i una altra la solidaritat interterritorial. A aquesta segona, la Constitució (CE) li atorga sentit d’inversió. Per als serveis, l’objectiu definit pel TC serien els usuaris, per a la segona els territoris. Aquest fet indica que l’ideal seria separar comptablement els dos conceptes, més encara si les grans inversions van a càrrec directament de l’Estat, perquè una cosa seria la solidaritat interpersonal (per a assegurar els mateixos serveis arreu) i l’altra la territorial (per al desenvolupament i l’escurçament de les distàncies respectives). En qualsevol cas, el TC diu que l’esforç solidari ha de ser present als dos camps i que la Generalitat no pot reclamar “un esforç fiscal similar” entre comunitats per a gaudir dels mateixos serveis fonamentals, ja que aquesta funció correspon vetllar-la a l’Estat i que l’Estatut no la pot reclamar o imposar. Però, així i tot, diu:
“En realidad el criterio del esfuerzo fiscal beneficia a las Comunidades Autónomas con poca capacidad financiera, por cuanto garantiza en todo caso un nivel de prestación de servicios equivalente al del resto de las Comunidades Autónomas. Si se garantizase el mismo nivel de prestación de servicios con un esfuerzo fiscal no similar, sino sensiblemente inferior, estaríamos ante un privilegio prohibido por el art. 138.2 CE.
"Y es que, admitir que una Comunidad Autónoma que recibe fondos de solidaridad pueda quedar en una situación comparativamente mejor que una Comunidad Autónoma que aporta fondos, sería claramente un privilegio económico para la primera, prohibido por el art. 138.2 CE”.
No obstant aquesta reserva de competència a l’Estat, el TC també és molt clar en el fet que aquesta funció redistributiva no pot generar injustícies i és molt expeditiu al respecte:
“[...] la solidaridad no puede realizarse en perjuicio de quien la presta, porque no puede suceder que, después de realizarla, quien la reciba se encuentre en mejor situación que quien la brinda. Se trataría de un principio elemental, reconocido en otros Estados de la Unión Europea, como ilustra la Sentencia del Tribunal Constitucional Federal de Alemania [...] la solidaridad en un Estado federal disminuye las diferencias, pero no las elimina. Lo contrario, no sólo sería injusto y un privilegio, sino que desincentivaría tanto a los territorios con menos capacidad fiscal, que verían cómo sus necesidades son siempre cubiertas por el Estado y por los otros territorios, como a los territorios con mayor capacidad, porque su mayor diligencia o esfuerzo fiscal de nada serviría, toda vez que al final quedarían equiparados a los otros territorios o, incluso, si se aceptara la tesis del recurso del Grupo Popular, en peor situación”.
Quedar en pitjor lloc seria rebre menys fons, com també que el salari social que són els serveis públics menystingui els aportadors. La contundència del TC respecte als ideals redistributius només la podem valorar com a feta des del desconeixement de les dades reals, tals com les aportades pels economistes mencionades a l’inici, ja que la mateixa sentència ens afirma el següent:
“En nuestro país sería materialmente imposible que el Tribunal Constitucional se pronuncie sobre dicho equilibrio, porque, aunque esté recogido en el art. 138 CE como finalidad de la solidaridad, no existen datos oficiales suficientes”.
Doncs bé, els treballs que es podrien aportar a una denúncia d’inconstitucionalitat avui dia ja són un feix. Aquests extractes de la sentència del TC no són únics ni laterals, sinó que els mateixos conceptes es repeteixen sistemàticament. Així doncs, la vigilància de l’evolució del finançament no seria un tema a posterioritat, ni secundari, sinó primer, amb valor de transparència i de responsabilitat:
“El Estado viene constitucionalmente obligado a procurar un «equilibrio económico, adecuado y justo» entre las Comunidades Autónomas que no perjudique a las más prósperas más allá de lo razonablemente necesario para el fin de la promoción de las menos favorecidas”.
L'argument de l’equitat en el finançament ordinari també val per a la inversió acumulada i el TC reconeix el dret d’una inversió reequilibradora (previsió de la disposició addicional tercera), encara que la seva disposició legal no es pugui imposar des d’un Estatut a les Corts.
Els promotors de les terceres vies en la relació entre Catalunya i Espanya haurien de ser molt conscients que no hi ha “encuentro” possible sense ple reconeixement i reconstrucció de la constitucionalitat de les relacions econòmiques entre Catalunya i el conjunt de l’Estat. Que, si la Constitució ha de prevaldre, ha de desfer els comportaments injustos. I aquest fet comportaria repensar dues coses: què és Madrid?, i què són les comunitats forals? Madrid gaudeix d’un fons de compensació interterritorial, però invers, anomenat capitalitat, molt ben pagat, i les forals trenquen directament el principi constitucional que prohibeix els privilegis. I el cas, més enllà de Catalunya, també és greu, perquè diverses comunitats, a la cua de la renda, tampoc no són tractades de forma similar. Les paraules del TC sorprenen per la seva franquesa, però no haurien de sorprendre tant en termes de principis de dret i de l’equitat que fonamenta tota constitució actual, perquè no són res més que norma de ciutadania. Queda clar que l’ordinalitat no seria una opció, sinó una obligació.
Seria interessant que el TC es pronunciés sobre la constitucionalitat de les xifres del manifest esmentat a l’inici, per clarificar que des del 2010 el finançament ordinari de Catalunya és inconstitucional.
