En la reforma del finançament de Catalunya, més del mateix no és solució. Però el punt de partida sí que és sempre el mateix: quant contribueix Catalunya al sosteniment de l’Estat espanyol, i què rep a canvi. En finançament autonòmic contribuïm per renda, una aportació incrementada per la progressivitat fiscal de la imposició directa i pel major compliment fiscal en la indirecta, i se’ns retorna, per a les competències transferides, tot just allò que correspon pel pes poblacional respecte de l’espanyola; i molt menys, encara, per les competències que són exclusives de l’Estat i que exerceix sobre el territori del país. Així, si Catalunya aporta entorn del 22 o 23% de la recaptació total, rep per la part autonòmica una mica menys del 17% (el seu pes poblacional), i per la part de les competències pròpies de l’Estat, depenent de l’any, entorn de l’11 o el 13%. Deixo fora la Seguretat Social, que hom sap que és un sistema de base contributiva, deficitària per a totes les comunitats –per a Catalunya no ho és més que per a la mitjana espanyola–, que sempre s’ha de valorar per períodes més llargs que els pressupostaris anuals.
D’aquesta manera, la part del finançament autonòmic no és la pitjor del drenatge de recursos que pateix el país actualment, però, per la seva major transparència, és envers aquesta que s’adrecen les mirades per millorar el conjunt del finançament de Catalunya. Tot i que –cal recordar-ho– mai es podrà tancar totalment per aquesta via el dèficit fiscal; cal considerar la resta de la balança fiscal, en mans de l’Estat. El govern central, des de la seva discrecionalitat, pot neutralitzar un millor finançament autonòmic reduint l’actuació directa en exercici de les competències no transferides.
Algú pot estar temptat de creure que des del model actual, en què l’Estat ho recapta pràcticament tot i transfereix despesa a gust i gana segons quines creu que són les necessitats de cada comunitat –partint d'allò que cada comunitat demana–, es pot reformar el sistema. Posem arguments sobre la taula de com amb la mateixa cançó no trobarem encaix per a Catalunya.
Els qui pensen en un nou embat de reforma del règim comú potser podrien començar a valorar una evidència fins ara negligida: que el cost relatiu dels serveis és diferent entre comunitats, com ho són les aspiracions dels professionals a tenir retribucions d’acord amb el diferencial de cost de vida mitjà a la comunitat en la qual resideixen. Això s’ha estimat en diversos treballs publicats per a Catalunya –també per a les Illes i per a altres comunitats–, situant el diferencial respecte a la mitjana espanyola entorn del 10% positiu. Si es reconegués aquesta evidència, almenys pels components salarials de la despesa, suposaria una necessitat marginal no inferior a 3.000 milions. Ja només amb això es corregiria de manera significativa la insuficiència financera, per exemple, de la sanitat. Però està clar que, per la mateixa raó, hi ha d’haver comunitats que estan sobrefinançades, pel fet que els seus euros “compren” més serveis en els seus territoris. Els restaríem? Facin apostes! Esclar que algú pot dir que la retribució que no dona el sector públic en comunitats benestants la poden trobar els professionals en una compatibilitat de l’exercici públic amb l’exercici privat, amb certa parasitació del segon sobre el primer. Segur que volem això per al nostre sistema de salut? És, aquesta, la solució proposada?
Segueixo. És una evidència contrastada que els ciutadans de moltes comunitats volen, a hores d’ara, menys –i no més– autogovern. Fins i tot alguns enyoren les antigues Diputacions, més properes, i qüestionen la capitalitat d’una comunitat que no és la de la seva província. Si, a més, un canvi a major responsabilitat fiscal és a costa de perdre garanties del “papà” govern central, no es formarà cap cua de partidaris d’una major autonomia a canvi d’un major risc financer. Tampoc no sembla lògic, així, que qui no vol canvis de règim, més enllà d’impedir aquells que demana Catalunya, mereixi una pluja de recursos; això s'aplica a les Balears o a Madrid, que s’oposen a un nou règim que protegeixi el principi d’ordinalitat, però que si s’apliqués, segur s’hi apuntarien.
Avui, els defensors de "més del mateix" introdueixen arguments nous per a la suposada estimació de les necessitats fiscals respectives: la pèrdua de població (les Castelles), l’augment de població (Catalunya) i la sobredensificació pel turisme (Balears). En cada cas, els arguments són ambigus i amb contraindicacions.
El sistema no ha funcionat tampoc mai sobre la base d’un cost efectiu per habitant al qual fixar un finançament. Al contrari, l’Estat diu quants recursos posa a disposició, en fons i subfons, i les comunitats hi participen relativament d’acord amb paràmetres demogràfics. Si tots augmenten població, posem per cas, donats els ingressos disponibles, els increments absoluts de població poden significar menys –i no més– recursos per càpita.
Ja es pot veure que tot això, de federal, en té ben poc. De manera similar respecte de les noves prestacions que l’Estat aprova: hi posa uns recursos, independentment del seu cost, i que cadascú s’apanyi, amb evident manca de lleialtat institucional.
Per a la resta de coses, el sistema opera amb bestretes, que són estimacions –i que poden ser prou discrecionals– per als diferents governs. Després de dos anys, amb les liquidacions fetes, compensarem (restarem) els errors d’estimació sobre despeses gastades i recurrents? Algú s’ho creu? Inventarem, si és el cas, noves variables per justificar despeses del tipus atur o mortalitat de manera que “com pitjor, millor”. Finalment, cal remarcar per als partidaris de la correcció de diferències en rendes per càpita, de convergència regional, que aquests no són objectius del finançament autonòmic. Aquest últim tracta de rendes públiques (i no privades), de serveis essencials de l’estat del benestar, i no d’infraestructures, ni de desenvolupament regional. Per cert, aquesta última és una competència estatal, i cal que l’Estat la confronti des dels seus ingressos, i no anivellant recursos entre comunitats; des de transferències condicionades no consolidables, i en tot cas necessitades d’avaluació, com Europa exigeix.
