Si Salvador Illa no aconsegueix que el PSOE es prengui tan seriosament el finançament singular de Catalunya com s’ha pres la llei d’amnistia, els socialistes acabaran imitant Barri Sèsam quan explicaven la diferència entre a sobre i a sota. La diferència és que Barri Sèsam era televisió educativa que feia somriure, i els circumloquis socialistes per evitar un compromís són una irritant presa de pèl. Preguntat sobre la qüestió, Patxi López va explicar dimarts a TVE que totes les comunitats són singulars, perquè unes tenen costa i altres no, unes tenen llengua pròpia i unes altres no, unes tenen la població dispersa i les altres concentrada... i que, per tant, no hi ha res més singular que garantir la igualtat tractant-les a totes singularment. Si això és tot el que hem de sentir durant els dos mesos que venen, anirem a eleccions a l’octubre un altre cop.
En el màster sobre finançament de la Generalitat que regalen a cada català quan neix, ja es parla del principi d’ordinalitat. És un principi que està recollit a l’article 206.5 de l’Estatut, que és una llei orgànica de l’Estat que l’Estat ha ignorat olímpicament des de la seva promulgació. Ara, Illa, amb bon criteri, perquè no hi ha cosa que sigui més d’ordre per a una socialista català que invocar l’Estatut d’Autonomia, ha desempolsat l’ordinalitat.
Que en relació amb qualsevol cosa catalana és impossible un debat serè a Espanya ja ens ho sabem. I si és de repartiment dels diners dels catalans, què els haig d’explicar. Però encara que sigui perquè ho diu l’Estatut, el PSOE hauria de fer seu el principi d’ordinalitat quan li pregunten pel finançament de Catalunya i posar en valor la nostra sostinguda contribució al progrés general d’Espanya, i no dedicar-se a no dir res, perquè aleshores ja està tot dit.
