Finals d'agost

Ja ha passat l’agost d’aquest estiu estrafolari en què, tan bon punt l’autoritat competent ha obert la comporta del confinament, la gent s’ha llançat al carrer, àvida d’això que es pensa que és la llibertat. S’ha apilonat a les platges i a les terrasses de bars i restaurants (mai un metre havia estat tan curt!), i els que tenien barques i llanxes han fondejat feliços a les cales més tranquil·les per respirar aire pur i agafar forces per a un futur si de cas. La mascareta, protectora d’un mateix i dels altres, moltes vegades s’exhibeix per sota el nas o del tot caiguda, dissimulant la papada. I tan bon punt la gent s’asseu en un bar o restaurant, se la treu del tot. Com si pel fet de seure no calgués portar-la. Els primers que se la treuen, on sigui, són els joves. Ja ho entenc, els tapa les faccions agraciades de la joventut, la pell de pètal, ara envejablement colrada, i ells estan a l’edat de ser guapos i de lligar, que la vida és curta. I les festes nocturnes a les platges són a l’ordre del dia.

Es nota, però, que l’estiu s’acaba. El dia s’ha escurçat i el poble està més tranquil. Massa, diuen els pagesos del mercat. Avui, en Marc, jove pagès de Calonge, m’ha dit que la cosa anava molt fluixa. Li he comprat tomates i ous. Unes tomates delicioses i uns ous frescos de gallines ben alimentades. Avui, la Feli, la meva pagesa de capçalera, no hi és. Els dimarts mai no baixa des de Cassà, on viu i té les terres. Tornaré al mercat per acomiadar-me de tots dos. Compraré verdura i fruita per endur-me'n a Barcelona.

El meu retorn a la ciutat aquest any em neguiteja una mica. M’han d’operar de cataractes i abans m’he de fer la prova del covid, que així ho volen els protocols. Espero que tot anirà bé. Però, entre una cosa i l’altra, estaré tot el setembre sense escriure aquest meu paper quinzenal. Serà un mes de vacances, sense terrasses, sense festes nocturnes, esclar, i sense mercat. Quiet i tancat, em dedicaré a escoltar música.

Em perdré el setembre vora mar, quan el sol de biaix amoroseix les coses, quan les figues són madures i dolces i els raïms saborosos. Em perdré, als marges dels camins, el fonoll florit i anisat i la flor de l’olivarda, l’última flor. Em perdré les primeres pluges i l’olor de terra molla del sauló del Passeig, i les primeres freds, el jerseiet als vespres, per sortir a passejar, i la vànova primerenca. El setembre és un mes preciós. Però què hi farem.

I vindrà l’octubre, amb les fulles grogues i veurem què més. L’epidèmia no sabem com es comportarà ni què ens espera. ¿Tornarà l’estat d’alarma espanyolista? ¿Ens tornaran a tancar a casa amb els atacs d’angoixa que això provoca? Ja ho veurem. Mentrestant assistirem a l’espectacle de la nostra política desballestada. A les baralles entre els que es diuen independentistes i els que ho són de debò. Hi haurà eleccions? I mentre l’ANC organitza una manifestació virtual per a l’Onze de Setembre (ja em diran com es menja, això), tot Catalunya tremola per la marxa de Messi. És el final de tot? Segurament. El Barça ha mort? ¿Catalunya també s’està morint? Ara només falta que un terratrèmol ensorri Montserrat. Sense símbols no podem viure. I sense realitats, menys. Hem destruït la nostra costa. Hem talat els nostres arbres. Hem contaminat els nostres rius. Hem embrutat el nostre mar fins a límits insuportables. Munts d’escombraries senyoregen al fons de les aigües que havien estat cristallines. I ara el totalitarisme de l’electricitat, la MAT, i de les ones electromagnètiques, el 5G, vol acabar controlant-ho tot. I aquest virus coronat ha vingut com a signatura de tot plegat. El virus corrobora la nostra situació, física, política, simbòlica. ¿Catalunya està en perill de mort? Catalunya és un país de risc. Jo substituiria l’estrella de l’estelada per una mascareta. I a sobre de les circumstàncies adverses, la vexació espanyola que no para. Els presos polítics tancats encara, privats dels seus drets per una ancestral ràbia incomprensible. I els exiliats lluny encara de casa. Com ho permetem? Simplement perquè ja no hi som. Res d’això no ens mou. Ara el que volem, abans del pròxim confinament domiciliari (que bé que els ha anat als polítics aquest virus!), és aprofitar les terrasses abans no faci fred i menjar patates braves i beure cervesa. Sembla que això és l’única cosa que ens mou. En el fons, em sento culpable. Catalunya, amb gent així, tan apàtica com jo, i com la majoria, mai no serà independent. Amb tot, desitjo per a tots que el setembre ens sigui benigne.