Finalment, el Brexit m’ha fet marxar de Londres

La bandera del Regne Unit
19/08/2023
3 min

Després de 25 anys a Londres, torno ara a la Unió Europea, a Dublín, atreta per una oportunitat laboral atractiva i deixant enrere un país que he vist autodestruir-se de manera inexplicable.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El 1998 vaig arribar a un Londres que em va acollir amb els braços oberts i em va donar tot el que Catalunya i Espanya em negaven: una feina de periodista estable i ben pagada, un món gai obert i actiu i fins i tot un equip de futbol femení on encara jugo. Vaig deixar amb gust la meva terra, tan ben descrita per Pere Cullell i Andreu Farràs a L'oasi català: tot estava en mans de quatre persones, els diaris només parlaven de política, als bars de lesbianes et miraven per una espiera abans d’entrar i a les ràdios et deien que no et podien contractar perquè tenies accent de Tarragona, o perquè el periodisme dels Estats Units “mai el podràs fer aquí”.

Londres, en canvi, bullia amb un Tony Blair que acabava d’arribar amb la força i la il·lusió de l’It can only get better –la seva cançó i lema de campanya. Astutament, els anglesos es van posicionar com a centre financer de la nova zona euro, nascuda l’1 de gener del 1999, tot i que no pertanyien a la unió monetària. Això va ser possible gràcies a una bona infraestructura financera, única a Europa, sostinguda per un sistema legal fort i clar, una població educada i el suport dels Estats Units; els nord-americans van fer de Londres el seu pont d'accés al mercat europeu al compartir no només l'idioma, sinó també unes lleis fiscals i laborals laxes.

A principis dels 2000, Londres va atraure molt i molt bon talent europeu: joves que venien seduïts per salaris alts i noves posicions paneuropees: com a periodista, jo vaig passar de seguir el mercat energètic espanyol i anglès a portar tot Europa, un lloc de més responsabilitat que em permetia viatjar contínuament. Vam tenir la sort de gaudir d'unes feines que no podíem ni somiar als nostres països, molts encara dominats pels “senyors de tota la vida” que ens bloquejaven.

Van ser els anys del creixement d’Easyjet i Ryanair, de la massificació dels viatges i els caps de setmana fora; els diners corrien… tant, que tot va acabar esclatant: la crisi financera del 2007-08 va suposar, a Anglaterra i a tot arreu, el començament de la crisi de la classe mitjana, amb la consegüent pujada dels partits xovinistes, que acusen els estrangers dels seus mals senzillament perquè sempre és més fàcil apuntar a qui és diferent.

A Anglaterra, la culminació d'aquest procés va ser el Brexit, que ens ha portat tot el que vam dir que portaria just després del referèndum del 2016: inflació, menys creixement, canvi d'una immigració europea educada per una altra, no europea i menys educada, i una mentalitat més tancada.

Aquesta davallada l'he vist des de primera fila: en la meva darrera feina ja era l'única persona no originàriament britànica, en un sector com el financer, que sempre havia estat atapeït de talent internacional. Les minories, quan les coses van bé, són atractives; quan van malament, són les primeres de rebre. Al meu equip de futbol ja ningú convida a una ronda al pub: cadascú es paga la seva, perquè una copa de vi val uns 13 euros. L'ambient no és el que era. Les vagues (mestres, trens, metro, metges, etc.) són contínues perquè la caixa està buida. Mentrestant, el govern conservador fa el de sempre: afavorir els seus i proposar lleis com ara suprimir l'impost d'herències perquè el capital es quedi on és, res de distribuir-ho.

Per la seva banda, els països europeus, igualment quasi arruïnats, almenys lluiten contra els problemes globals (inflació, tensions geopolítiques, els efectes de la intel·ligència artificial) de manera conjunta i intentant repartir millor el poc que queda. Això crea una societat menys tensa, més justa, cosa que la fa més capaç de superar les males èpoques com aquesta.

Per això torno a la UE, a un país tradicionalment pobre com Irlanda, que s'ha espavilat per atraure inversió i empreses. Com Irlanda, Catalunya també ha canviat força des que vaig marxar: hi ha premsa independent (com aquest diari), dones futbolistes que s'han fet estrelles, gais i lesbianes prominents fora de l'armari, estudiants que massivament passen mesos en un altre país i uns governs que lluiten pels seus ciutadans, cobrant més impostos a la banca, abaixant l'IVA de l'energia quan realment cal o mantenint el cost dels trens assequible per a la majoria. Res d'això passa a Anglaterra, on els valors cada cop s'estan distanciant més dels europeus.

Jo no vull viure en un país que tanca les portes, sinó en un espai obert, que celebri la diversitat i que almenys s'esforci per buscar més igualtat, i no a mantenir un anacrònic sistema classista. Bye, bye, Brexit.

Elena Moya és escriptora
stats