Del final de la violència al principi de la concòrdia

El dia 20 d’octubre farà 10 anys que ETA va cessar l’activitat armada. Avui el País Basc és gairebé un altre mapa. La política s’ha assossegat i governa amb una moderació de pacte no subscrit, l’economia es gestiona, la societat es relaxa i al carrer cares que es giraven es miren i fins i tot se saluden. Al film Maixabel, presentat al festival de Donostia i que avui arriba als cines, Icíar Bollaín relata un dels punts de més tremp: la trobada de Maixabel Lasa, vídua de Juan Mari Jáuregui, amb un dels assassins del seu marit. No va ser fàcil arribar aquí, i no tot està resolt, com ho demostra també la rigorosa actualitat de la supressió per part dels organitzadors de la polèmica marxa reivindicant la llibertat d’Henri Parot. Però després del terrible balanç de tants sofriments, queda un camí de concòrdia –del llatí cumcor/cordis, amb el cor– que tracten avui des de diferents perspectives el diplomàtic britànic Jonathan Powell i el periodista català Àlex Romaguera.

El 8 de gener de 2011 ETA declarava un “alto el foc permanent i de caràcter general”, després d’un any i mig sense atemptats. Era una bestreta de credibilitat, però la dreta espanyola estava més disposada a creure’s les seves mentides, com la monumental de la massacre de Madrid, que unes veritats que li esberlaven el discurs de criminalització extensiva de tots els independentismes. El Tribunal Suprem, tot i que gairebé partit per la meitat, s’oposava a la legalització de Sortu, l’última marca de l’esquerra abertzale pensada en l’era postterrorista i en claus democràtiques. Dos dels juristes bascos més brillants, Miguel Castells i Iñigo Iruín, havien participat en l’elaboració dels estatuts.

L’esquerra independentista basca, molt bregada en trobar maneres de desbordar la Constitució, sempre tenia una marca alternativa, i el 9 d’abril de 2011 van presentar la coalició Bildu de cara a les eleccions municipals. Van filar prim per tal que la Fiscalia no hi trobés “ni un contaminat” per cap mena d’antecedents policials, van passar tots els sedassos i als comicis del 25 de maig van fer segona força en nombre de vots, però primera en alcaldes i regidors. Un metge completament aliè a la política, Juan Karlos Izagirre, va guanyar l’alcaldia de Donostia al socialista Odón Elorza, avui tan bon diputat al Congrés com bon alcalde havia estat. Gràcies a aquest potencial institucional, en aquesta dècada en pau l’esquerra abertzale s’ha guanyat la confiança com a força parlamentària capaç de donar suport al govern de Pedro Sánchez a l’espera de temps millors per a la independència i, sobretot, en previsió de temps pitjors d’una associació entre la dreta i l’extrema dreta espanyolistes.

Esquivant mil sabotatges, finalment el 20 d’octubre de 2011 ETA declarava el cessament definitiu de la seva activitat armada. Una operació diplomàtica a gran escala li havia donat l’empenta en forma de Conferència Internacional, que va reunir a Donostia organitzacions i personalitats com el Nobel de la pau i exsecretari general de l’ONU Kofi Annan, dos ex primers ministres, Bertie Ahern (Irlanda) i Gro Harlem Brundtland (Noruega), l'exministre francès Pierre Joxe, el líder del Sinn Féin i artífex de la pau de l’IRA, Gerry Adams, i l’excap de gabinet de Tony Blair, Jonathan Powell, que aconseguiria els suports del mateix Blair i de Jimmy Carter.

Powell acaba de publicar en versió castellana Dialogar con terroristas. Como acabar con los conflictos armados, editat per l’ICIP (Institut Català Internacional per la Pau). Un llibre intens en el qual l’autor, un diplomàtic expert en mediacions, posa en paral·lel processos de pau que coneix de primera mà, entre els quals els d’Irlanda i el País Basc, al costat d’altres com els de Sud-àfrica, Colòmbia, el Salvador, Indonèsia, Israel-Palestina... És admirable la ductilitat de fer-los tots plegats vasos comunicants i molt significativa la informació i valoracions que fa de les converses entre ETA i el govern Zapatero, que es concreten molt en el tracte entre Jesús Eguiguren i Josu Urrutikoetxea (Josu Ternera) i Arnaldo Otegi, amb Pérez Rubalcaba a la sala de màquines. I des de la britànica distància, carrega d’objectivitat els intents desestabilitzadors del PP, els tribunals i l’Asociación de Víctimas del Terrorismo.

Per fortuna, hi havia víctimes que van treballar per la pau, i el periodista Àlex Romaguera n’entrevista algunes de ben significatives al seu llibre, també novetat editorial, Víctimes en so de pau (Pagès Editors). Les defineix al pròleg: “Del conjunt de familiars, però, cal destacar aquells que, lluny de quedar-se en el sentiment d’odi o rancúnia, han expressat un procés de resiliència, consistent en assumir la realitat i, després d’una llarga cura i sanació, compartir l’experiència fins a trobar nous estímuls per donar el millor de si mateixes”. En aquest llibre projecta l’enorme generositat d’aquestes persones excepcionals. Una de les protagonistes és Rosa Lluch, a qui vaig entrevistar en aquestes pàgines l’endemà de l’últim compàs d’ETA. Al seu costat, i entre d’altres, Pili Zabala, germana de Joxi Zabala, assassinat per la trama Intxaurrondo; Rosa Rodero, vídua de l’ertzaina Joseba Goikoetxea, assassinat per ETA; o Sara Buesa, filla del polític socialista Fernando Buesa, igualment assassinat per ETA. El llibre tracta també d’altres episodis dolorosos, i hi són presents, per exemple, la germana de Salvador Puig Antich, Merçona, Guillem Agulló pare i Pilar Manjón, que presideix l’associació 11-M Afectados del Terrorismo.

Els llibres de Powell i Romaguera es creuen en la diversitat de numeradors sobre el comú denominador de la violència. Però sobretot en l’amplada de mires i d’esperit que cal esmerçar quan es tracta de dialogar amb l’enemic, i encara més si l’enemic t’ha fet mal. Powell conta com Eguiguren va testificar a favor d’Otegi i com Peter Sheridan, un dels comandaments més alts de la policia irlandesa, a punt de morir en dos atemptats de l’IRA, a l’inici de les converses de pau es va acostar a Martin McGuinness, molt probablement un dels que havien decidit matar-lo, i li va donar la mà a partir de l’anècdota entranyable d’haver tastat la magnífica sopa que feia la seva mare.