Aquest dilluns hem acabat el viatge a la regió de la Pulla que l'ARA ha organitzat amb una trentena de subscriptors, i n’hem tornat refermats en la convicció que, en un món occidental que tendeix a la imitació i a la substitució culturals, Itàlia aguanta. Les emocions estètiques d’una façana, d’uns frescos, de la cuina... són genuïnes. La llengua sí que s’ha rendit una mica a l’espècie invasora de l’anglès, capaç de fer sortir taques lletges fins i tot en aquest edifici tan ben bastit que és l’italià. Però, comptat i debatut, per més que ens assemblem en el Romànic, en les oliveres (diu que en tenen plantades seixanta milions), en el mateix mar i en un passat compartit de grans potències militars, un hi posa els peus i sap que ha travessat una frontera.
Ha estat un goig compartir aquests dies amb persones que no es coneixien però que estaven unides pel vincle d’un diari. La comunitat de l'ARA és exigent i generosa alhora, i dona sentit a la idea que una comunitat nacional és aquella que celebra i pateix les mateixes coses. Aquests dies n’hem pogut parlar, mentre de fons el món semblava enfonsar-se. Amb la seva confiança, i a partir d’ara amistat, continuarem dient-los bon dia cada dia.
