No hi ha victòries totals, com promet Benjamin Netanyahu, ni seguretat garantida per a Israel sobre les runes d’un genocidi i l’acceleració d’una confrontació bèl·lica regional.
Després d’un any de guerra brutal, de destrucció absoluta a Gaza, de canvi en els equilibris de poder regionals al Pròxim Orient, i de violacions impunes del dret internacional humanitari, el trauma del 7 d’octubre s’ha traduït en una exhibició de victòries tàctiques i derrotes polítiques per a un Netanyahu en plena fugida endavant.
La represàlia per les 1.200 víctimes mortals i els centenars d’ostatges que va fer Hamàs ha portat Israel a una guerra en múltiples fronts: al desafiament directe amb l’Iran; amb bombardejos i una incursió terrestre al Líban; i operacions a Síria i Iemen. Una guerra feta de victòries puntuals per a Netanyahu –com la decapitació de Hezbol·là–, però amb una estratègia incerta més enllà d’ampliar la confrontació bèl·lica a tots els seus enemics regionals. La pregunta, a partir d’ara, és ¿què farà l’Iran? I ¿fins on està disposat a arribar Israel?
Més de 40.000 persones han mort, en aquests dotze mesos, a Gaza. S’hi han bombardejat escoles, hospitals, camps de refugiats i centres d’ajuda de Nacions Unides. Un milió de libanesos ja s’han vist forçats a deixar casa seva en un país de poc més de cinc milions d’habitants. I la violència de l’extremisme israelià va creixent a Cisjordània.
Aquest ha estat un any de fallida moral i política de la diplomàcia internacional. Nicholas Kristof sentenciava al New York Times que “Biden buscava la pau però ha facilitat la guerra”. Les crides de Washington a un alto el foc han anat acompanyades de transferències d’armament pel seu aliat tradicional. Els Estats Units van a remolc de Benjamin Netanyahu i la seva agenda de fets consumats mentre la guerra de Gaza s’ha convertit en una arma llancívola de la campanya electoral nord-americana, amb Donald Trump dient que els jueus que no votin per ell “s’haurien d’examinar el cap” i Kamala Harris –aferrada a una ambigüitat encara més eixordadora que la del president Biden– intentant silenciar les protestes propalestines que es congreguen a les portes d’alguns dels mítings de la candidata demòcrata.
Quina credibilitat tenen uns governs occidentals entestats en l’arbitrarietat de condemnar a Ucraïna allò que permeten a Israel?
La Unió Europea ha fet un exercici de complicitat amb Israel que l’aboca a la irrellevància a bona part d’un Sud Global que l’acusa –amb raó– de doble moral.
Fa només uns dies els Vint-i-set ministres d’Exteriors van ser incapaços d’aprovar una declaració conjunta que condemnava l’escalada regional del conflicte i el nombre de civils morts al Líban en la "incursió terrestre" de l’exèrcit israelià, i demanava un "alto el foc immediat". Un vocabulari i unes peticions que alguns països de la UE van considerar inassumibles.
La República Txeca va bloquejar la declaració conjunta perquè considerava que “limitava” el dret a “l’autodefensa” d’Israel davant de Hezbollah. No són els únics. Altres governs, com els d’Hongria o Àustria, han aconseguit recentment aigualir diverses iniciatives conjuntes de la UE perquè les consideraven massa crítiques amb Tel Aviv. Així, en plena incursió terrestre israeliana al Líban, el cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell, va acabar fent un comunicat de condemna pel seu compte.
La divisió europea ha acabat d’ensorrar la credibilitat d’una Unió que vol ser geopolítica i global, però que és incapaç de mantenir la coherència davant dels conflictes que la desafien en el seu veïnat més pròxim.
La guerra ha transformat el Pròxim Orient. Però també Israel ha canviat. El govern de Netanyahu es va llançar a una guerra a Gaza sense legitimitat internacional i sense una estratègia integral, més enllà de colpejar l’enemic, que s’ha traduït en acusacions de crims contra la humanitat al Tribunal Penal Internacional. Ell és el primer responsable d’haver provocat la fragmentació d’aquella unitat social que va sorgir de l’horror i del sentiment de vulnerabilitat del 7 d’octubre. El primer ministre israelià ha lligat la supervivència del seu lideratge destructiu a la lògica de la guerra i al suport d’una extrema dreta que marca l’agenda. Però la superioritat militar i tecnològica, sense la política, no garantirà la seguretat d’Israel.
