El final de la infància
A mesura que s'eliminen les barreres i cauen les prohibicions imposades pel covid-19, uns actors acaparen televisions i diaris: els joves. El seu recent protagonisme té una manifestació estel·lar, el botelló. No ha nascut, per descomptat, amb la pandèmia, però ha estat la pandèmia el que, al situar-lo fora de la llei, ha fet del botelló un parallamps de sentiments i judicis dels grans sobre els més joves. Ni uns ni altres són falaguers: "irresponsables" és el més amable que se'ls diu.
Per què es deuen haver tornat així? Per descomptat, la línia de la responsabilitat no separa pobres i rics, ja que uns i altres van als botellons, si bé els més populars són els més visibles. Només cal donar un cop d'ull a la densitat d'excrements canins a les voreres de la part alta de Barcelona per descartar l'existència d'una correlació entre civisme i renda per càpita. Pares i educadors s'acusen mútuament de deixadesa i falta de rigor. Els psicòlegs miren de buscar en desequilibris i frustracions personals els motius d'un enfrontament sistemàtic a qualsevol autoritat; perquè ¿quin adult s'atreveix avui a increpar un jove per un paper tirat a terra? Circumstàncies materials, perspectives laborals, errors de pares i mestres, estats d'ànim... raons plausibles totes elles, però parcials, potser fins i tot superficials. Hi ha alguna cosa més?
Tots incorrem sovint en l'error de jutjar l'ahir amb els criteris d'avui: per això enderroquem estàtues de Cristòfor Colom o amaguem en unes golfes l'efígie del marquès de Comillas, mostres de la nostra estupidesa. Però, al considerar els botellons com a símptoma de la degeneració de la raça, potser estem caient en l'error simètric de voler aplicar als joves d'avui els mateixos patrons que els nostres pares ens van aplicar abans-d’ahir. ¿No deu ser que els demanem que siguin, no com nosaltres vam ser, sinó com hauríem pogut ser?
Els temps canvien, fins a tal punt que en el món dels nostres nets ens sentim com uns estranys, mentre que ens en podríem sortir amb facilitat en el dels nostres avis. També ens canvien a nosaltres: ens extasiem davant l'extensió i velocitat del canvi tecnològic i semblem ignorar que les seves conseqüències van més enllà del que veiem en les xafarderies que ens venen cada dia. Per exemple, els mestres els diran que nens i joves aprenen per canals diferents, i que cal canviar la manera d'ensenyar, no tant perquè l'antiga sigui dolenta com perquè l'alumne d'avui no l'escolta. Els joves tenen les seves normes de conducta i el seu concepte del que és bo i dolent; però ni una cosa ni l'altra solen coincidir amb els nostres. Sembla com si la trinxera que sol separar les generacions fos aquest cop més profunda que les anteriors.
En la seva novel·la El final de la infància, Arthur Clarke imagina el final d'una humanitat, posterior a la nostra però potser no gaire llunyana. Filòsofs, científics i artistes, el més selecte de l'espècie, han creat en una illa un paradís on, alliberats de la feina gràcies a la tecnologia, poden lliurar-se completament a conrear la seva creativitat. Però un bon dia comencen a perdre el contacte amb els seus fills: aquests, sumits en els seus somnis, comencen per no escoltar-los, deixen de parlar-los, de necessitar-los per sobreviure i, un dia, moguts per una força invisible, s'embarquen tots en una nau espacial, cap al desconegut. Per als que es queden, la gent gran, la vida deixa de tenir propòsit. Amb els joves se n'ha anat el seu futur.
Com en la novel·la, molts joves se n'han anat. En casos extrems, per sempre: els menors són una part apreciable de les deu persones que se suïciden cada dia a Espanya. L'absoluta falta d'esperança que revelen potser ens farà contemplar els botellons amb una altra perspectiva. Esclar que cal fer complir la llei, cal sancionar la irresponsabilitat, preservar l'ordre públic i protegir el mobiliari urbà; però al mateix temps cal escoltar els nostres joves i mirar d'entendre'ls. Sota l'escuma de la novetat que els fa semblar tan diferents de nosaltres, no oblidem que els principis que inspiren la seva conducta són els nostres, encara que adoptin formes en aparença gairebé oposades. Escoltar-los serveix per accedir a aquest territori comú. Si no ho aconseguim se n'aniran, i ens quedarem –això sí, carregats de raó– esperant el final.
