El final dels diners en efectiu?

Sociòlegs i economistes fa mesos que analitzem els canvis d’hàbits que s’han produït al món arran de les mesures de contenció social de la pandèmia. Hi ha un ampli consens en l’acceleració de la digitalització, però sovint pensem que ens estem referint només a les compres online i a les reunions digitals. I hi ha un altre aspecte al qual no s’ha donat tanta importància: l’acceleració de l’abandonament dels diners en efectiu. Tant per evitar el contacte amb diners físics, que passen per moltes mans i hem vist com a eventuals portadors del virus, com perquè passàvem molt menys per les oficines bancàries, els comerços van decidir abaixar l’import mínim de compra amb targeta -que ha passat a desaparèixer- i els bancs van apujar l’import a partir del qual s’ha de teclejar el codi secret de les targetes.

Com a resultat, hem experimentat l’avantatge de pagar imports d’un euro, com ara el pa, sense donar cap moneda ni posar el PIN. Presentes la targeta i llestos. Per a què dur efectiu a sobre? A molta gent li està passant que treu diners per si de cas i passen un o dos mesos i aquells dos o tres bitllets romanen intactes al moneder. Aquest canvi, sense dubte, serà un pas endavant en un projecte que fa temps que la UE vol impulsar, i que és la desaparició dels diners en efectiu. El principal objectiu, esclar, no és la comoditat del consumidor, sinó el control absolut dels diners i la fiscalització portada als límits màxims. Es tracta que cap ingrés quedi sense registrar i que, d’aquesta manera, es pugui acabar amb l’economia submergida, que representa una part massa gran d’algunes economies del sud d’Europa, com ara Espanya, Itàlia i Portugal.

Fa un temps, si ens haguessin dit que podríem passar mesos comprant i pagant sense tocar una moneda o bitllet ens hauria semblat impossible. Ara se’ns comença a fer estrany i antiquat el tacte i l’ús dels bitllets.

Sempre he defensat el dret a la intimitat financera, que no se sàpiga què en fas, dels diners. Però l’eficiència i els usos i costums poden acabar amb aquest dret. La cursa cap al final de l’efectiu s’ha accelerat. I de debò.

Fernando Trias de Bes és escriptor i economista.