El final de l'agonia

Ha tardat a morir una legislatura llargament agònica en la qual, curiosament, va ser l’independentisme el que va traslladar l’epicentre de la política catalana a Madrid. De fet, la legislatura va iniciar la seva ruptura quan Junts va abandonar el Govern l’octubre de 2022. Només va durar setze mesos l’anhelada majoria independentista i els postconvergents, de la mà de Laura Borràs a la presidència del Parlament, es van comportar més com a oposició que no pas govern. Aquest experiment fallit ha anat acompanyat d’una dissensió cada vegada més gran entre els dos grans grups de l’independentisme. Estratègies força confrontades, però sobretot profundes enemistats i desconfiances. Prometre i exigir, com fa Junts, una nova majoria independentista resulta engany sobre engany. Si ja hi era i no ha funcionat, com és possible imaginar-la a partir del maig? Probablement, el govern que vingui serà transversal, o no serà. Malgrat que Salvador Illa surt el més ben posicionat, és difícil que faci una majoria de govern només amb els Comuns. El més plausible resulta un triumvirat amb ERC, però caldrà veure si els hi tremolen les cames en ser acusats de traïdors, cosa que els acostuma a passar. L’altra opció, poc probable, és que el Partit Popular s’abstingui i deixi governar a les esquerres.

Si ens atenim a la demoscòpia, la ciutadania sembla que vol girar full. El Procés està clarament amortitzat i, encara que no se senten assenyalats, també uns dirigents dels quals el discurs i els conflictes entre ells voregen el patetisme. Junqueras, Rovira, Puigdemont han portat el país a la divisió i pel pedregar i, a hores d’ara, si ens atenim als fets, no tenen gaire credibilitat. Puigdemont, en decidir autonomenar-se candidat sense encomanar-se a ningú, ha dibuixat una estratègia de tot o res. O bé guanya, o políticament ell i el seu espai són morts. No sembla importar-li tot el que escombrarà. Les pretensions de recuperar el discurs convergent per part d’alguns han quedat desballestades. L’elector “responsable” busca partits grans, potser menys afins, però que li poden aportar estabilitat i seguretat. Al PSC, que Puigdemont marqui la campanya de l’independentisme li fa un favor, ja que competir amb ell resulta força més còmode per reforçar el vot socialista. Però, l'endemà de les eleccions, l’expresident no és soci acceptable per a ningú. Ha matat qualsevol possibilitat, per remota que fos, de bastir un experiment de sociovergència. La seva figura, encara que mitificada per alguns, genera molt rebuig en gran part de l’electorat i, especialment, en tota militància política que no sigui la pròpia. L’espectacle ja no pot continuar. Tot el que rodeja la seva candidatura és pura extravagància.

Qui convoca les eleccions des del Govern, se suposa, és qui surt més ben posicionat i amb més ressorts per reclamar la confiança. No sembla pas el cas d’Esquerra. Durant bona part de la legislatura s’ha arrossegat amb una minoria absoluta, confiant que el sustentessin els socialistes obligats pels avatars de la política espanyola, però sense que ho semblés. La política catalana ja fa anys que desafia totes les lleis de la lògica. Ara toca bramar contra la irresponsabilitat dels Comuns per no haver aprovat els pressupostos i, en canvi, no es retreu a Esquerra haver mantingut un simulacre de govern sense afrontar els problemes de l’aigua, de l’educació, de la sanitat o bé de les infraestructures. Tampoc el tema de la seguretat a les presons. Era qui més necessitava poder justificar la convocatòria d’eleccions, els Comuns només hi han posat el disparador. L’estratègia d’ERC en aquesta campanya rau a recuperar les demandes econòmiques, el “Madrid ens roba” que tan bé els va anar en l’agitació ara fa una dotzena d’anys. Però les contradiccions surten per les costures. Quan s’ha demanat durant anys la ruptura econòmica i política, tornar ara a un pacte fiscal del qual l’Estat estava disposat a parlar-ne ja el 2010, no sembla gaire coherent. Tampoc ajuda a entendre l’estratègia dir que la pròxima legislatura serà la del referèndum. És reincidir en propostes poc probables, però sobretot divisòries i excloents.

En aquest punt, i amb tant cansament i frustració acumulada, es percep que una part important de la ciutadania vol passar pàgina, sense vencedors ni vençuts, esperant que el pròxim govern faci justament d’això. Que es tornin a teixir acords i consensos amplis, que el país s’estabilitzi i que compti amb un projecte clar i factible cap al futur. Que s’afrontin els principals problemes, especialment la recuperació dels malmesos pilars de l’estat del benestar, que hi hagi polítiques econòmiques que vagin més enllà de dependre del turisme i que qui governi sigui previsible i no ens faci passar vergonya. Salvador Illa sembla que, de manera prou transversal, dona aquesta confiança. Caldrà que les urnes ho diguin, o no. I s’haurà de veure què passa l'endemà a Catalunya, però també al fràgil govern d’Espanya.