- Va ordenar vostè el codi vermell?
- Vaig fer el treball que em vau encarregar.
- Va ordenar vostè el codi vermell?!
- Per suposat que ho faig fer, coi!
Jack Nicholson (Coronel Jessup) a Alguns homes bons
Em va sorprendre –o no– la posició de la portaveu del Govern, Sílvia Paneque, quan dimarts passat li van preguntar pel reportatge del 30 minuts sobre les infiltracions policials als moviments socials dels Països Catalans. Breument, va dir ben bé una cosa i la contrària, contradient-se i errant. Quadrant un cercle impossible va sostenir en fals que aquelles operacions d’Estat es van fer d’acord amb la llei i amb totes les garanties –i ella, com a veïna de Girona, legitimava així que a l’Òscar Campos li infiltressin tres anys una policia a casa, a la cuina, al llit. Malauradament, i ja és dir molt, temo que la portaveu no sabia ni de què parlava perquè confonia, deliberadament o no, la figura de l’agent encobert –regulada legalment i amb supervisió judicial– amb la d’agent d’intel·ligència –opaca, no regulada, fora de tot control i sense cap manament judicial, que és el que denuncia l’Infiltrats de Gemma Garcia i Sonia Calvó. La portaveu, però, reconeixia alhora els "danys psicològics" produïts. Però es va descuidar d’aclarir quin article legal empara generar aquest dolor. I és normal: perquè tal article no existeix enlloc. Per reblar-ho va dir que els afectats podien denunciar-ho –desconeixent que ja ho han fet fa temps– perquè disposen d’un marc normatiu efectiu de protecció de drets. Una altra mentida efectista: toparan amb el mur infranquejable del secret d’Estat. Bona nit, Marlaska, i bona sort –podríem afegir.
Però si certament em va sorprendre és perquè el mateix reportatge els facilitava nítidament quina era la mínima escletxa democràtica, pot ser l’única, disponible, exigible i transitable. Una de les resolucions de l’escandalós cas britànic SpyCops –140 infiltrats en més de 1.000 organitzacions d’esquerres durant dècades– és la roda de premsa oficial del portaveu de la Metropolitane Police, Martin Hewit, mirant a càmera en vídeo oficial i afirmant: "Reconec que aquestes relacions van ser una violació dels drets humans de les dones, un abús del poder judicial i van causar un trauma significatiu. Vull demanar disculpes sense reserves en nom de la policia. Relacions com aquestes mai s’haurien d’haver produït". Tant costa? Es veu que en aquestes contrades sí. I per això, honestament, haig de reconèixer que en realitat no em van sorprendre ni gota les paraules de la portaveu –el desenllaç, al final de l’article.
El reportatge de la televisió pública catalana, covat rere una llarga reconstrucció vinaderiana de l’equip d’investigació de La Directa, toca el moll de l’os de tot plegat. Perquè s’endinsa en una de les perversions que fa massa temps equipara qualsevol forma de dissidència política i social amb delictes de terrorisme. La deriva autoritària no és nova –ja va arrencar després de l’11-S del 2001, i abans, amb Aznar. La trampa cabdal, que els mateixos dissenyadors coneixen de primera mà, és que sense aquesta equiparació terrible de convertir veïns compromesos en potencials terroristes mai no podrien emprar els estris excepcionals dels quals disposen els estats per combatre la criminalitat organitzada –màfies, terrorisme o tràfic de drogues i persones–. Políticament, és clar, la hipòtesi més versemblant és que la tardor del 2019, en un context de protesta general contra 100 anys de presó, els serveis d’informació no sabien ni entenien res. I per això van decidir entrar en tromba a espiar espais polítics. Quin marc legal els podia emparar? Sostenir que lluitaven contra el terrorisme –és a dir, que érem terroristes–. Per això a Òmnium li van respondre, amb segell del Ministeri de l’Interior, que l’independentisme estava dins de l’estratègia nacional de lluita contra el terrorisme. Per això no ha estat fins aquesta setmana –2025– que l’independentisme català ja ha sortit de la llista de terrorismes i extremismes d’Europol. Ara bé, qui va decidir que ciutadans actius –i exemplars– havien de ser espiats, controlats i infiltrats? Qui va prémer el botó de la sinistra raó d'estat? Quin Jack Nicholson de torn va ordenar el codi vermell sabent del cert que perpetrava una infàmia? Quin coronel Jessup complica ordres de treball?
Veritat oficial, veritat d’oficials. El silenci d’aquests dies al cor de l’Estat és tan eixordador que comporta també un inexpugnable reconeixement. Quan callen, atorguen. Res a dir. Enxampats. El dens silenci polític és també oficial i legal: tot allò que concerneix l’opaca Comissaria General d’Informació està declarat secret des del 1986 i ho empara la llei de secrets oficials, que caldrà recordar que és del 1969. És a dir, que continua sent franquista. La qual cosa tampoc no té res de casual. Dues evidències categòriques. Un, que l’infiltrat més conegut del franquisme és l’infiltrat més conegut de la democràcia: Mikel Lejarza, El Lobo. Dos, que els tres primers responsables –en pretesa democràcia– d’aquella comissaria general d’informació, entre 1978 i 1992, remeten directament a tres noms de funesta memòria i de tèrbols negocis: Manuel Ballesteros, Roberto Conesa i Jesús Martínez, tots tres reconeguts torturadors sota el franquisme. Pels que pretenen sostenir que el 1975 va arrencar la festa grossa de la democràcia.
Certament, es podrà convenir que contradir-se tant, en tan poc de temps, dient una cosa i la contrària alhora i en una mateixa roda de premsa, s’integra plenament en el descrèdit polític general, en el cinisme colossal que ens assetja i en la mesura inquietant dels nostres temps. Malauradament, no és una excepció. Aquesta mateixa setmana hem sabut que, finalment, el govern reconeixerà Via Laietana, 43 com a espai de memòria democràtica. Ja tocava, perquè això diu la llei que el mateix govern va redactar fa uns anys –i que, per tant, incomplia–. Però trampa rere trampa, el frau torna a surar: el govern, incomplint la llei de nou, anuncia que tot i esdevenir finalment un espai de memòria continuarà sent una comissaria de policia. I no: o és una comissaria o és un centre de memòria. La llei feta per la política diu que és la segona. La política, contradient la llei que han fet, que és la primera. Talment com l’agent infiltrat que, per defensar la llei segons diuen, la vulnera –i tot plegat per no res i per a perseguir innocents: rere tanta infiltració, cap de les víctimes ha estat denunciada per cap fet delictiu.
Potser el més preceptiu, necessari i inevitable seria recordar que tot això, és clar, no remet en cap cas a rèmores del passat ni evidencien només herències ideològiques inquisitorials encrostimades a la tecnoestructura d’Estat. Són fets del més radical present, que posen en entredit un futur on en l’altar de la seguretat deïficada es continuaran sacrificant llibertats fonamentals, esmicolant drets bàsics i trinxant garanties jurídiques que havia costat dècades assolir. El rei va més nu que mai: perquè tot això s’ha ordenat, planificat i desplegat sota les regnes de l’autobatejat govern més progressista de la història, martell d’heretges també. I amb això ja estaria dit tot. Per això, finalment, no em sorprenen gens ni mica les paraules erràtiques i confuses, per sortir del tràngol, de la portaveu del govern que ja no és de tots –dels espiats, segur que no. Perquè per moltes frases buides i contradictòries, la portaveu oblidava que és el seu govern homòleg estatal, és el seu ministre i és el seu partit –i tots els seus silencis– qui han ordenat, executat i emparat tot això. Els mateixos que ara ordenen callar i mirar a una altra banda. I fins aquí som arribats. Per si quedava cap dubte. Circulin.
