Entre la filtració i la transparència
D' ençà del 2010, el fenomen Wikileaks ha ocupat una innegable centralitat informativa. Des de la publicació dosificada d'una allau de documents teòricament secrets filtrats als mitjans de comunicació, fins a les anàlisis d'aquesta iniciativa heterodoxa des de la perspectiva tecnològica, política, social i cultural per una munió d'experts, hom té la sensació que ja queda molt poc per dir que sigui mínimament innovador. I tot i això, pensem que pot ser alliçonador avaluar aquest fet des d'una visió estrictament metodològica de la gestió dels documents i els arxius.
En primer lloc, per remarcar que ens trobem davant una operació de filtració de documents, no de desclassificació com s'ha dit sovint de manera errònia. La desclassificació és una possibilitat contemplada a la legislació d'accés a la informació sensible en molts països i molt senyaladament als Estats Units. Mitjançant la Freedom of Information Act (FOIA) els interessats a accedir a documents classificats -és a dir, sotmesos a severes restriccions al seu accés per raons de seguretat o confidencialitat- compten amb una llei de llibertat d'informació que els permet pressionar instàncies del govern perquè facilitin l'accés a documents vitals per a la restitució dels drets ciutadans o per acudir als tribunals de justícia. Aquesta tensió entre accessibilitat i secretisme ha propiciat l'aparició d'instituts de recerca -com el modèlic National Security Archives- adscrit a la Universitat George Washington, que emprant els mecanismes legals atorgats per l'esmentada FOIA ha aconseguit la desclassificació de milers de documents que han estat elements claus en els judicis contra la dictadura argentina o el general Pinochet, per esmentar només dos casos molt vistents-. El problema d'aquesta via, vers la transparència, és que els mecanismes de resposta poden dilatar-se extraordinàriament en funció de la ideologia dels governs. Així, el govern de George Bush va obstaculitzar tant com va poder el lliurament de documentació classificada, tot el contrari del que havia fet el president Bill Clinton i per on sembla que anava la voluntat de president Barak Obama fins a l'esclat del fenomen Wikileaks.
En aquesta creixent dificultat d'aconseguir informació imprescindible per a la restitució de la memòria, la veritat i la justícia, a causa del torpedinament governamental de les iniciatives empreses amb estricte respecte a l'àmbit legal, és on cal situar la irrupció de Wikileaks, com una resposta contundent a una via regularitzada de desclassificar documents que estava entrant en un procés de clar qüestionament.
L'aparent facilitat per aconseguir informació secreta diu poc a favor del sistema d'organització i seguretat dels sistemes d'informació i arxiu del govern nord-americà i, especialment, de les 250 ambaixades afectades per la filtració de poc més de 250.000 documents. El nombre de funcionaris del govern que podien accedir a aquestes informacions -en alguns casos es parla de prop de 3 milions de persones- diu tant de la manca d'una política de gestió dels documents i la informació, com també del contingut d'aquests documents que, més enllà de l'aparatositat dels judicis cancellerescs sobre alguns líders mundials, són en bona part més propicis a la xafarderia i a la curiositat que informacions que puguin trasbalsar la seguretat nacional dels governs afectats.
Cal convenir que els estats, en tant que edificis governamentals, tenen també clavegueres, i que del necessari coneixement per higiene democràtica de la memòria universal de l'horror institucionalitzat, en som encara a les beceroles. L'organització liderada pel controvertit Julian Assange ha tingut el doble mèrit de posar al descobert les mancances organitzatives i de seguretat de la informació dels EUA, però sobretot ha evidenciat que els estats no poden seguir administrant en absolut secretisme i opacitat la majoria de les accions polítiques i militars que emprenguin, i que els caldrà redefinir els paràmetres d'impunitat i secretisme amb què s'han mogut fins a l'aparició de Wikileaks.