Fils que no donen de si

Ha tornat a passar el 14 d'abril sense gaire pena ni glòria, com ha de ser en virtut del pacte constitucional que nos dimos entre todos, incloent-hi els articles sobre la Corona introduïts oportunament amb tota la remor de sabres de la Transició com a banda sonora. Val la pena llegir-los –de l'article 56 al 65, tots dos inclosos– per constatar que són diferents de la resta fins i tot en la redacció: no és que la Constitució espanyola estigui escrita en una prosa gaire potable, però és que aquests articles en particular són, a més, d'una eixutesa castrense característica. Desprenen el tuf inconfusible de l'autoritarisme i, per descomptat, desvirtuen tot el sentit del discurs. Si aquella Constitució fou escrita amb “la voluntat d'establir una societat democràtica avançada” (com es diu, entre moltes d'altres coses igualment promissòries, al preàmbul del text), la contradicció amb allò que consagra el famós article 56.3 (“la persona del rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat”) és flagrant i insostenible. És només un exemple, podem anar confrontant els articles diguem-ne progressistes de la Constitució del 78, que n'hi ha, amb els articles que mereixen ser tinguts per reaccionaris i veurem que la democràcia espanyola (l'intent de democràcia, o l'intent de fer passar per democràcia allò que no pot mai acabar de ser-ho) ja coixeja des del començament del mateix peu: la juxtaposició entre el concepte de sobirania popular i equilibri de poders en què es fonamenten la democràcia i l'estat de dret, i el manteniment de l'autoritat de les velles elits, encarnades ja no en un general exercint de dictador, sinó en un Borbó que s'ha avingut de bon grat a recollir el testimoni com a cap de l'Estat.

Aquell articulat sobrevingut a propòsit de la Corona és el motiu, naturalment, que el dia que es va proclamar la Segona República Espanyola, el 14 d'abril de 1931, no sigui commemorat de cap manera: ans al contrari, les institucions espanyoles miren de soterrar-ne el record (quan governen les dretes) o hi passen tan de puntetes que l'efecte que es produeix és encara més desolador (quan són les esquerres, com ara, les que es troben a la suposada cabina de comandament). Tanmateix, a pesar de totes les mistificacions i dels records embellidors que s'hi han anat adherint (el material humà de què estaven fets els dirigents de la República no era sempre de la millor qualitat, per dir-ho pietosament), segueix sent cert que aquells cinc anys, fins a l'esclat de la Guerra Civil, van ser l'únic moment en la història moderna que els espanyols (i els catalans, i fins i tot els ciutadans de les Balears) es van poder permetre somiar raonablement en el propòsit de deixar enrere l'Espanya negra per obrir-se a un cert progrés. Pere Aragonès reclamava, aquest Dijous Sant, “estirar el fil roig republicà”, però el fil està esfilagarsat, eixarreït i romput en massa trams. Els fils que s'aguanten forts són els que ens relliguen amb realitat menys ideals, més concretes. La corrupció, per exemple.