La filosofia reneix a Catalunya
En la legislatura 1996-2000, CiU va vetar la reforma educativa i va esborrar la diana que el PP ja havia posat al cap de les humanitats. Wert, però, va envestir amb molta més força relegant el pensament crític a la marginalitat en l’educació secundària. Els resultats que han obtingut les esquerres estatals aquest 20-D podrien obrir de nou les portes a la restitució de la filosofia.
Si entenem que la filosofia és un dret democràtic, el mes de novembre vam assistir a tres consolidacions que la ciutadania té dret a conèixer. La primera consolidació l’hem vist amb l’èxit de Merlí. Mentre la llei Wert suprimeix la troncalitat de la filosofia a secundària (cosa que trenca les prescripcions de la Unesco) TV3 aposta per la filosofia d’una manera lúdica i sintonitza plenament amb el gran públic, que capítol rere capítol ha catapultat la sèrie al lideratge de l’audiència.
La segona consolidació ens la porta l’èxit assolit per la 2a edició del Festival de Filosofia Barcelona Pensa, dirigit per Laura Llevadot i celebrat entre el 16 i el 21 de novembre. L’afluència de públic va deixar els emplaçaments petits. El festival, promogut per la Facultat de Filosofia de la UB, té com a objectiu la difusió, l’apropament i la transmissió de la filosofia. Aposta pel dret a la filosofia com a tret fonamental d’una cultura crítica i participativa en què tothom ha de poder sentir-se implicat. Per això, el projecte està destinat a convertir el discurs filosòfic en un bé comú i compartit, esborrant la frontera tradicional entre alta i baixa cultura, i fent del pensament teòric i reflexiu un element fonamental de la nostra experiència.
El colofó el va posar el IV Congrés Català de Filosofia, celebrat entre els dies 25 i 28 de novembre a Vilafranca, cosa que tancava un mes filosòfic de traca i mocador. Organitzat principalment per la Societat Catalana de Filosofia, l’Associació Filosòfica de les Illes Balears (que va organitzar l’anterior a Palma) i la Societat de Filosofia del País Valencià (que va organitzar el 2n a Sueca), la continuïtat i creixement d’aquest congrés suposa la consolidació d’un marc de comunicació, treball i estudi de l’alta filosofia en català: puixança, doncs, de la vitalitat i el vigor del pensament català. Les 165 ponències -que pràcticament van doblar les de les anteriors edicions- mostren que alguna cosa s’està movent tant en la reificació i reconstrucció dels fonaments culturals del país com en les seves pràctiques. I dic en les seves pràctiques perquè la sola manera com s’ha organitzat aquest congrés és ja una lliçó d’excel·lència. Paga la pena reconèixer alguns detalls de qualitat que han tingut els organitzadors, capitanejats per l’incombustible Joan Cuscó, Josep Monserrat, etc.
Detalls com aconseguir allotjament per 13 € per nit per als participants més joves, organitzar dinars i sopars conjunts al magnífic restaurant El Racó de la Calma (plats estel·lars a preus de misericòrdia), portar in situ una completíssima llibreria de filosofia catalana, amanir els vespres amb obra teatral, presentació de llibres, concert amb simfonies inèdites de Nietzsche i Adorno, visita guiada al VINSEUM... Res de tot això és el més habitual, però els organitzadors han demostrat que es pot eixamplar el cel de possibilitats del teixit cultural a base d’una pluja constant de detalls que, vistos en suma, submergeixen els participants en una experiència total que no pot sinó donar més fruits.
A nivell intern, una fabulosa originalitat ha estat portar al congrés el simposi que la càtedra Ferrater Mora dedica cada any a un pensador català. Aquest any tocava Francesc Llorens i Barba (1820-1872), una espècie de Sòcrates català que no va publicar quasi res però es va fer famós per les seves classes i apunts. Ocupava la càtedra de la Universitat de Barcelona i era dels pocs de la Península que estava avançat en filosofia. Justament per això, quan va morir, el govern espanyol va impedir que creés escola canviant les lleis acadèmiques i enviant rampoines i espiritistes de Madrid a la càtedra barcelonina per assegurar-se que l’ortodòxia catòlica de “la Central” -així anomenaven la Universitat de Madrid- no era deixada en ridícul per les posicions de Llorens i Barba, molt més modernes. A més, els seus apunts van romandre segrestats durant mig segle a mans d’aquests catedràtics conservadors. Llorens i Barba és considerat un dels pares del famós seny català.
Altres novetats han estat el simposi sobre estètica gustatòria, o el taller impartit pel polèmic Oscar Brenifier -una de les més grans figures actuals-. Una Fina Birulés excepcional que ens mostrava que sovint veiem la crisi com si fos un fenomen natural quan en el fons és 100% humà... I aquest cant al desig de saber s’ha anat acabant amb l’espurna d’un magnífic anunci: que hi haurà V Congrés. Pròxima parada: Andorra.
Filosofia i llibertat són dues cares de la mateixa flama, disciplines implicades i complementàries que viuen una intensa relació d’amor. A ningú ha d’estranyar, doncs, veure-les renéixer agafades de la mà.
