La filosofia com a política cultural
L’èxit de la candidatura de Jordi Graupera i Clara Ponsatí entre referents de primera fila de la cultura catalana actualitza el tema vell i fascinant dels intel·lectuals i la política. Naturalment, hi ha raons convencionals que expliquen el suport de noms com Roger Mas, Carlota Gurt, Miquel de Palol o Narcís Comadira; des de l’afinitat ideològica genuïna a l’amistat personal, fins al càlcul estratègic que pugui fer cadascú. Però el nombre de personalitats i la seva rellevància, així com el fet que cap altra candidatura pugui convocar un elenc similar ara mateix, permet elevar l’anècdota a categoria i fer una mica de prospecció cultural. És un bon moment per preguntar-nos la diferència entre incorporar una empresària o un meteoròleg a les llistes d’un partit respecte de fitxar un escriptor o un compositor.
La distinció més popular continua sent la de Max Weber al voltant de l’ètica de la responsabilitat i l’ètica de la convicció. Per Weber, els intel·lectuals, pertanyin a les ciències de la naturalesa o a les de l’esperit, són mals polítics perquè consideren que una acció és bona si s’ajusta a unes normes i principis universals, independentment de les conseqüències d'aquesta acció, mentre que els polítics han de gaudir de la flexibilitat per trair aquests principis si preveuen conseqüències materials negatives a curt termini. Igual que els investigadors, els creadors culturals treballarien amb l’ètica de la convicció, amb l’ideal regulatiu que cal dir les coses tal com són encara que això impliqui ferir sensibilitats, perdre el favor dels mercats, o fins i tot provocar respostes violentes. La gent que es passa el dia entre llibres se sent naturalment atreta pels polítics que prometen organitzar el món més com un llibre que com un mercat de Calaf.
No cal dir que tothom acostuma a veure els seus com els que tenen el discurs més intel·lectualment coherent i, alhora (la conjunció, no el partit), els que seran més útils. El millor intent per dissoldre aquest dualisme tòxic l’he llegit a Richard Rorty, amb el concepte “Philosophy as cultural politics”, que deia que hem de deixar de veure la ciència, la filosofia i l’art com a formes de recerca d’una veritat que és “allà fora” i passar a veure-les com “un debat sobre quines paraules fem servir”. Per Rorty (que, per cert, és un dels filòsofs preferits de Graupera), la història de la humanitat s’entén millor com “una sèrie d'esforços per modificar el sentit de la gent sobre qui són, què els importa i què és més important”, i una revolució política és el fruit madur d’un canvi de vocabulari més que del descobriment d’un aspecte de la realitat. La Revolució Francesa o la independència americana no s’entendrien sense el moment en què comença a quallar un llenguatge que no defineix els reis com a escollits de Déu i descriu tots els homes com a “éssers creats iguals”. Més recentment, l’èmfasi del feminisme en la interdependència, la vulnerabilitat i la cura ha produït canvis extremadament concrets i tangibles respecte a les polítiques públiques que s’adoptaven quan regnava una concepció filosòfica de l’ésser humà com a entitat autocontinguda i autosuficient. Un vocabulari nou és com una eina que permet fer coses que l’anterior no podia ni concebre.
Vist així, Alhora ha atret la gent de la cultura no tant per mèrit propi, sinó com a símptoma de la profunditat del canvi de vocabulari que l’independentisme va sembrar en la conversa política catalana. La retòrica antiga explicava Catalunya com una autonomia lliure on primava una alternança democràtica de polítiques de dretes i d’esquerres com als països normals. En canvi, el vocabulari independentista explica Catalunya a partir del conflicte nacional i la manca de sobirania. Quan els partits involucrats en el Procés han reculat i han tornat a parlar com abans, investint presidents espanyols i discutint sobre Rodalies i el Hard Rock, molta gent s’ha trobat que els seus representants ja no parlen en el seu idioma. Tal com explica Rorty, la moral de tot plegat no és que els criteris objectius per a l'elecció del vocabulari s'hagin de substituir per criteris subjectius, canviar la racionalitat per la sensibilitat. És més aviat que “les nocions de criteri i elecció (inclosa la d'elecció «arbitrària») ja no tenen sentit quan es tracta de canviar d'un joc lingüístic a un altre”. Aquest tipus de canvis no tenen tant a veure amb el resultat d’una discussió o una decisió col·lectiva, com amb “anar perdent l'hàbit d'utilitzar certes paraules i anar adquirint l'hàbit d'utilitzar-ne d'altres”.
El fracàs del Procés no va ser un fracàs en el vocabulari que descriu els catalans i la relació amb Espanya, sinó en el fet de dur a la pràctica aquest vocabulari. Cap vocabulari nou no ha aconseguit que les coses s’entenguin millor. La gent de la cultura, que treballen amb la intuïció que els canvis socials depenen dels canvis en les paraules que fem servir molt més que del que fem amb els diners del pressupost, que la segona part d’aquesta equació depèn de la primera, ja fa temps que creuen que l’ètica de la convicció és la que té més conseqüències pràctiques a llarg termini; que no deixa de ser el que deia Montserrat Roig en aquella mítica frase que ara ens fa una mica de vergonya dir, però en què continuem creient fins al final.